Efímers 16/12/2014

L’espantall de la Rosa de Foc

Carles Viñas
2 min
Dos mossos enduent-se un dels detinguts al carrer Gran de Sant Andreu.

Professor D’història Contemporània (ub)Més enllà de les fabulacions i les conxorxes que s’amaguin darrere l’operació Pandora contra una “organització criminal amb finalitat terrorista de caire anarquista violent”, el cas no representa cap novetat. Històricament el moviment llibertari s’ha emprat com a espantall per atiar la por entre la ciutadania. Així, de manera recurrent al llarg dels darrers 130 anys, ha reaparegut associat a fets delictius. Des dels primers episodis de “propaganda pel fet” -una estratègia que pregonava la insurrecció com a mitjà de lluita social-, ocorreguts a Barcelona el 1884 quan un cartutx de dinamita va esclatar al domicili de l’extinent d’alcalde, l’anarquisme ha esdevingut el boc expiatori dels governs per aplicar mesures d’ordre i limitar drets i llibertats. Fins i tot va servir per justificar execucions i cops d’estat, com el de Primo de Rivera arran del pistolerisme (1917-1923).

D’ençà dels primers atemptats, com les bombes Orsini llançades al Liceu el 1893, es van succeir els incidents amb anarquistes implicats. Els fets de la Setmana Tràgica del 1909 van provocar que Barcelona es convertís en un referent romàntic dins l’imaginari llibertari actual. En només dos anys, va passar de ser la “Ciutat del terror”, com va titular la premsa el 1907, a la Rosa de Foc, on van cremar esglésies a recer de l’anticlericalisme de les classes populars.

La derrota de les forces republicanes a la guerra va acabar amb la pretesa revolució anarcosindicalista. A partir d’aleshores el moviment llibertari, delmat per les baixes i l’exili, va intentar sobreviure. Als anys setanta, en paral·lel a les mobilitzacions antifranquistes, va revifar. El 1977 la CNT a Catalunya va arribar als 140.000 carnets d’afiliats. En plena embranzida, el gener de l’any següent, un incendi va devastar la sala de festes Scala. La policia va atribuir els fets a joves relacionats amb aquest sindicat. D’aquesta manera l’Estat va tallar de soca-rel l’ascens de l’anarquisme, que va tornar a restar marginal en plena Transició.

Anys després, els okupes i els moviments socials han esdevingut generadors d’alarma a partir de fets com el desallotjament del Cinema Princesa (1996), els aldarulls del 12 d’octubre a Sants (1998), el cas 4F (2006) o els incidents de Can Vies (2014). ¿Ha tornat a reviure el terrorisme anarquista a Barcelona? Caldria ser curosos i evitar criminalitzar les idees, encara que no siguin del nostre grat. En una societat de dret la dissensió no s’hauria de perseguir. Sí, en canvi, qualsevol excés o violència, sigui anarquista o institucional. Com va afirmar un dels encausats del cas Scala: “La història és sempre segons qui l’escriu, per tant, subjectiva”.

stats