BARCELONAHo explica molt bé Màrius Serra al primer capítol de Canvi d’agulles : amb el lèxic tothom s’hi veu amb cor, tothom vol que s’admeti el que no sap dir de cap més manera. I en poques coses com el lèxic la feina de corrector en un mitjà et fa conscient de les limitacions dels nostres diccionaris. De tant en tant algú se t’acosta i et demana, com la cosa més normal, “Com dic X?”, i X pot ser matón, abusón, empollón, chivato, tirachinas, agujetas i un llarg etcètera. I tu comences a suar, perquè saps que si li dius pinxo, abusador, estudiós, espieta, tirador o cruiximents, el que pregunta et farà molt mala cara: ni connoten ni denoten el mateix. ¿És que el català no té paraules per dir el mateix? I tant que les té, i les diem constantment. Són aquests mateixos barbarismes pronunciats a la catalana o traduïts literalment. El bilingüisme asimètric té això: que abans que la llengua petita creï res, la potent ja li ha omplert tots els forats. Alguns proposen inventar, i sempre t’acaben dient el mateix: “Abans dèiem busson i ara diem bústia, o bocadillu i ara diem entrepà, o césped i ara diem gespa ”.¿És tan fàcil com això? Diria que no, diria que perquè una paraula creada acabi imposant-se a la que fem servir és necessària una conjunció de felices circumstàncies: una potent vehiculació, que la proposta tingui ganxo i, sobretot, que el barbarisme creï una gran incomoditat en el parlant. Per això, quan el castellanisme ja no se sent com a tal, quan s’ha integrat a la llengua, com podria ser el cas d’ agulletes o fins i tot de xivato, potser és més assenyat obrir-li la porta del diccionari. Potser val més entrar-hi xiringuito i deixar de pretendre que la gent en digui baret, quiosquet, guingueta o xibiu. Perquè el que no podem fer és deixar el parlant amb el cul a l’aire. Dir-li: “Això no ho pots dir i el que has de dir no vol dir el mateix”; o dir-li: “Això que no diu ningú i que ningú entendrà és el que has de dir”. Entre altres raons perquè, contra el que molts creuen, no és pas en el lèxic que està en joc la identitat de la llengua sinó en la sintaxi o en la fonètica. El lèxic, tot i ser tan visible i aixecar tantes passions, és només perifèria lingüística. No hi ha res més absurd que barallar-se pel barco i el vaixell mentre som abordats literalment per l’apronomia i entre el jovent ja no sents ni un que àton. Per tot això crec que l’IEC faria bé de no entretenir tant a la sala d’espera del diccionari normatiu moltes de les paraules que els mitjans acceptem per imperioses necessitats comunicatives.
Prohibit disseccionar al quiròfan
Per estrany que li pugui semblar al lector, la versió normativa d’aquesta frase seria: “Prohibit dissecar a la sala d’operacions”. I algú em dirà: “Home, dissecar és una altra cosa”. Doncs no, per molt que el sorprengui, dissecar no és una altra cosa. Segons el DIEC dissecar té el doble sentit 1) preparar un animal mort perquè sembli viu i 2) obrir-lo per estudiar-ne l’anatomia (o bé estudiar minuciosament alguna cosa). Pel que fa al quiròfan, pateix el terrible estigma d’haver sigut creada a finals del XIX en castellà partint d’un petit despropòsit etimològic (traduint literalment del grec, voldria dir mà visible, i de fet pretén voler dir cirurgia transparent, perquè els primers quiròfans permetien seguir l’operació des de darrere uns vidres).
Ambigüitat còmica
En el cas de dissecar costa poc adonar-se que és una font d’ambigüitat insuportable i sovint còmica. I en el de quiròfan ens podem preguntar: ¿fins quan una paraula que ja tothom fa servir ha de ser qüestionada per escrúpols erudits? L’IEC sap de sobres que els mitjans i els usuaris les necessitem, i cada dos anys fa centenars de modificacions al DIEC. Quant de temps trigarà a deixar-nos disseccionar en un quiròfan?
Esclar que és clar: o no és tan clar?
No deu ser tan clar si encara avui tanta gent es resisteix a entendre que -de la mateixa manera que potser no vol dir pot ser, i que quan pot ser es va aglutinar va esdevenir adverbi- esclar no vol dir és clar, i quan és clar es va aglutinar també va esdevenir adverbi. I molts potser no ho entenen perquè dirien “Clar que està clar”. Doncs això, oi que el clar no el confonen amb l’ està clar? Oi que necessiten dues formes? Doncs el català normatiu, que no admet ni el clar adverbial ni l’ està cla r, també necessita dues formes.
I una mica de sisplau
No es tracta d’obligar ningú a escriure esclar però sí que es tracta de fer-li veure que, si vol que llegim esclar, ha d’escriure esclar. L’objectiu és no seguir trobant en els contes infantils diàlegs absurds (“¿M’ajudes a obrir la porta?” “És clar”) i fer entrar algun dia esclar al diccionari, si pot ser alhora que sisplau. “Però sisplau no vol dir res diferent de si us plau ”, pot objectar algú. No hi estic d’acord. Si us plau només vol dir si us plau a vosaltres, mentre que sisplau ja ha perdut del tot el caràcter de forma verbal personal i és un sinònim, jo diria que més genuí, de per favor. L’ús de si us plau en aquest sentit sempre l’he trobat forçat.
N i això és un bolso, ni allò una làmpara
No, això i allò són, normativament, una bossa i un llum. I sento que una lectora ja m’està dient: “¿Però en català no en diem làmpada?” No senyora. La làmpada és només l’element o dispositiu productor de llum. Una bombeta incandescent és una làmpada, però l’aparell al qual la collem és un llum. I el problema de dir-ne bossa del bolso i llum de la làmpara és que fem servir mots genèrics per a sentits més específics. Ve a ser una mica com si anomenéssim una cosa pel seu hiperònim, com si per dir cavall diguéssim animal. La pregunta que ens hem de fer és si, quan això passa, quan es recorre a un castellanisme, catalanitzant-lo fonèticament, perquè és més eficaç comunicativament que l’equivalència genuïna, té sentit continuar-lo combatent.
En quin cap cap?
En moltes zones rurals jefe es va catalanitzar en quefe, un mot que de seguida va ser estigmatitzat com a vulgarisme propi d’ignorants. Però de resultes de rebutjar el quefe sembla que el jefe, de fonètica castellana, ja no ens el podrem treure mai més de sobre. Esclar que podem dir cap, però ¿heu comptat quantes accepcions té aquesta petita paraula?
Al tanto que no et fumin un mal tanto
Agafo aquest exemple de l’últim capítol del Canvi d’agulles. Ramon Solsona hi reivindica un català popular que pel fet d’haver quedat emmascarat de morfologia castellana no va passar el filtre de la depuració normativa, cosa que va crear un gran buit en el nostre registre col·loquial i va esterilitzar tota la seva gràcia creativa. N’han sigut víctimes sobretot les paraules acabades en -o àtona. Entre d’altres aquest tanto tan castís que no para de dir la meva sogra del Baix Camp a les meves filles: “Al tanto, que caureu!” I també l’altre, el que amb el sentit de “cop que es pega a algú” -que no ha tingut mai en castellà- té una llarguíssima tradició popular.
Píndoles de versemblança
¿No es podrien amnistiar algunes d’aquestes paraules i expressions posant-hi la marca col·loquialisme? ¿Dóna versemblança als diàlegs dels nostres serials, el fet que en prescindeixin? ¿Són castellanismes? ¿Heu sentit mai que una àvia, parlant en castellà, digui al seu nét “¡Al tanto!”? Són preguntes que s’haurien de contestar tenint al cap que la norma de Fabra mai es va plantejar que havia de regular, per exemple, tot el llenguatge oral de ficció, amb el gran ventall de registres que conté.
