Efímers 12/04/2015

Uns quants excessos del logicisme i la depuració

Ara
5 min

BARCELONATots els temes de morfosintaxi que tractarem aquí són una font de dubtes, problemes i errors per als usuaris, perquè contradiuen la seva intuïció. I la majoria responen a les famoses “innovacions” de Fabra, que en general consistien a trasplantar sistemes sintàctics de la llengua medieval a la llengua moderna. Molts d’ells formen part d’aquell nucli de la normativa que només s’hauria de modificar amb el màxim consens i des de la màxima autoritat si no es vol provocar una anarquia que faria molt mal a la llengua.

Els quatre que tractarem primer reflecteixen uns criteris que en bona part són l’altra cara de la moneda dels que hem resumit en la segona pàgina d’aquest Tema del Dia. El de les combinacions binàries de pronoms febles és el reflex alhora d’un logicisme que no admet l’ambigüitat -molt propi d’un químic de formació (el quadre de pronoms febles fa pensar en la taula periòdica)- i de la voluntat de barrejar dialectes per legitimar l’estàndard en tot el domini lingüístic. La síntesi d’aquests dos ideals fabrians porta a emmotllar l’estàndard en el sistema que sembla més lògic: en aquest cas el valencià. I el resultat de tot plegat és que milers d’alumnes han sigut torturats per unes combinacions de pronoms que ningú del seu voltant diu ni dirà mai i que no contribueixen gens ni mica a fer les seves frases més clares o entenedores. Molts llibres d’estil ja han après a saltar-se-les per al llenguatge informal, i ara caldria que un nombre prou important d’especialistes tinguessin el valor de dir que la solució informal pot ser bona per a tots els registres.

El logicisme també ha deixat la seva empremta en la norma que regeix el relatiu compost, mentre que les prevencions normatives davant enrecordar-se partirien de la por a una aplicació sense fre de la regla recursiva que l’ha creat: la por a un se n’enenenrecorda.

Pel que fa al lo neutre, el criteri que hi pesa més és l’imperatiu de la depuració; un imperatiu que, en aquest cas, passa per sobre de la sospita -expressada entre d’altres per Francesc de Borja Moll- que més que un castellanisme el lo podria denotar una tendència espontània del català a tenir una forma per al neutre. Si fos així, seria un bon exemple de confondre convergència (evolució) amb interferència. Que el lo ens arribi per influència del castellà, és més que probable; que avui ja sigui una forma totalment integrada en la llengua, diria que també.

La prodigiosa versatilitat d’‘els hi’

Constatar que a les formes valencianes els el, els la, els els, els les i els només hi correspon en dialecte central els hi podria portar algú a concloure que el valencià és molt més ric, però la realitat és que mai, en cap registre, tenir i utilitzar només els hi ha creat la més petita ambigüitat. I el mateix podem dir de reduir a l’hi les formes de l’estàndard li ho, la hi i l’hi ; o a n’hi, les formes li’n i n’hi. Tanmateix, Fabra no ho devia veure així. No seria, però, el primer cop que el seu desig d’implantar en la llengua literària un sistema més ric acaba frustrant-se. Ja ha passat en el cas de la triple dixi dels pronoms i adverbis demostratius. De l’ aqueix i l’ ací, també aspirants a ser estàndard, n’ha quedat ben poc a Catalunya.

Un cas extrem de fantasia

Però la versatilitat d’ els hi arriba, en un cas, a un extrem de fantasia que desafia els caps quadrats. Tot fa pensar que els hi, almenys en dialecte central, és també una forma de datiu: “Els hi hem donat el regal”. És a dir, una forma doble, els i hi, per a una sola funció sintàctica i un sol sintagma nominal. Els dos pronoms representarien els dos components bàsics del datiu: els, el seu caràcter personal; i hi, la idea de destinació. I en singular, igual: li provindria de l’hi. Perquè la llengua és com és, també això algun dia caldria acceptar-ho.

Es recorda, se’n recorda o s’enrecorda

Cada dia és més habitual llegir frases del tipus (1) “Se’n recorda d’ell”. És una frase que sona bé però, si no fem trampes, l’hem de convertir en una altra que fa mal a l’orella, (2) “Es recorda d’ell”, o mal als ulls, (3) “S’enrecorda d’ell”. L’única estrictament normativa és (2), però jo crec -i no estic sol- que (3) és la frase més adequada en registres informals. “Però per què no podem deixar (1), que no fa mal als ulls ni a l’orella?”, dirà algun lector. Amb (1) postulem l’existència del verb re cordar-se’n, amb dos pronoms sense funció sintàctica, com els d’anar-se’n o sortir-se’n. I amb (3) postulem l’existència d’ enrecordar-se, amb un prefix i un pronom sense funció sintàctica, com els d’endur-se o emportar-se.

Un pronom reconvertit en prefix

No podem deixar (1) perquè recordar-se’n no és un verb català i enrecordar-se sí, tot i no ser normatiu. Recordar-se’n no existeix com no existeix dur-se’n. Igual com no diem “Se n’ha dut els fills a París” sinó “S’ha endut els fills a París”, tampoc podem dir “Se n’ha recordat de fer-ho” sinó “S’ha enrecordat de fer-ho”. La trampa que fem a (1) no funciona quan la forma verbal no permet a en precedir immediatament la forma lèxica del verb, tal com exigeix la seva naturalesa de prefix.

La falta habitual dels millors escriptors

Un dels punts de la sintaxi normativa més mal assimilats són les formes de relatiu compost. Alguns dels escriptors que tenen un estil més fluid hi ensopeguen sempre. T’escriuen “El tema al que es referia...” o “La crisi de la que parlo...”, amb aquests al que i de la que tan lleugers. I tu, com a corrector, et veus obligat a canviar-los per un a què o un de la qual que, tenint ja un accent propi, no deixen lliscar el text. Per què Fabra va declarar falta unes formes tan integrades en la prosa del seu temps?

Castellanisme molt dubtós

D’una banda, perquè païa malament que una forma tingués dos valors sintàctics. Les frases “Parlo d’aquest llac i del que hi ha al cim” i “El llac del que parlo” contenen dos del que molt diferents, però això no crea cap problema. Fabra, però -per fer-ho més “lògic”-, va decidir que el segon només pogués ser de què o del qual, més d’acord amb la llengua antiga. I, de l’altra, perquè les considerava castellanitzants, tot i que, com li retreu Calveras, el fet que el castellà les tingui no impedeix al català arribar-hi tot sol. Badia i Margarit conclou que “atesa l’extensió social d’aquesta construcció, que no és d’avui i és prou documentada per escrit”, s’hauria d’admetre en el llenguatge corrent. ¿L’admetrem algun dia en “la llengua més correcta”?

Una amputació que ens fa anar coixos

La millor prova que necessitem un article neutre lo igual que ja tenim el demostratiu neutre allò, és que aquest allò està ocupant subreptíciament el seu lloc. Però “allò blau” no pot ser mai una referència abstracta a la blavor sinó una referència concreta a alguna cosa que assenyalem en el nostre entorn físic o textual.“Allò blau” és només sinònim d’“aquella cosa blava”. Però, a més de necessitar-lo per al llenguatge filosòfic, ens és imprescindible per als diàlegs de ficció si volem que sonin autèntics. Diu Badia que “la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú s’hi sent estrany”.

Un proscrit amb males companyies

¿Hi ha alguna raó de pes per excloure el lo dels registres col·loquials? Com a mínim n’hi ha dues: 1) que després de tants anys de proscrit arrossega una immensa mala fama; i 2) que amb el seu valor intensiu (“No saps lo boig que està”) ha fet molt males companyies: hi ha una gran quantitat de girs idiomàtics castellans que se’ns ficarien a la llengua amb l’excusa que van amb ell. ¿Són motius suficients? M’atreviria a dir que no, almenys per a una llengua que no estigués tan a la defensiva, i que es pogués sentir una mica més segura d’ella mateixa

stats