Efímers 25/12/2014

Una família, un divorci... dues cases, dues llars

A Catalunya els últims anys ha augmentat la custòdia compartida

Montse Solsona
3 min

DemògrafaL’exploració dels objectius polítics i les decisions personals en relació amb les famílies del postdivorci permet entendre millor la gènesi i la transformació dels vincles afectius.

Entenc per objectius públics els definits pel marc jurídic d’un país i per la pràctica de tots els professionals implicats; per decisions individuals,els punts d’inflexió en la biografia de les persones adultes que tenen efectes directes en els seus fills i filles, i per vincles afectius, l’entramat de relacions familiars actives, teixides a partir del nucli de la filiació, que inclou avis i àvies, cosines i cosins, tiets i tietes, i altres.

A Catalunya, la llei catalana que regula el divorci (llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya), aprovada en temps del tripartit, té com a principi bàsic la coresponsabilitat parental. Introdueix una eina per dissenyar un contracte de gènere a mida: el pla de parentalitat. L’ingredient principal és el consens; no és la confrontació, que ja ve soleta. I la custòdia compartida és l’opció preferida,no pas la preferent.

Tants divorcis com a Centreeuropa

A Catalunya, amb una incidència del divorci equiparable als països centreuropeus, en pocs anys la pràctica jurídica respecte a la guarda compartida dels fills ha fet un tomb: de fet excepcional ha passat a ser l’opció atorgada en el 30% dels processos judicials l’any 2013 (a la resta d’Espanya és exactament la meitat). Una xifra propera a la de Bèlgica (33%) i la de Suècia (35%), i que està per sobre d’Holanda (22%), Noruega (20%) i França (19%). Aquesta evolució ha fet pensar que a Catalunya avançàvem cap a la via italiana (on la compartida és per decret i ja s’atorga en el 82% dels casos), però de moment aquesta hipòtesi no s’ha confirmat. Sembla que el bon criteri d’estudiar cada cas un per un s’està imposant, malgrat que es manté el repte que en alguns casos es demani no pas per exercir la coparentalitat, sinó per abaixar la pensió d’aliments o com a amenaça en un cas de violència domèstica.

En altres països, per exemple França i Austràlia, la custòdia compartida es dóna per defecte, i si es vol una custòdia exclusiva per a la mare o el pare s’ha de demanar. L’argument mostra poca confiança en el gènere masculí: és l’única manera que els pares es responsabilitzin dels seus fills. A Catalunya, per les enquestes dels usos del temps, sabem que el 30% de custòdia compartida és equivalent al percentatge de parelles biactives (no divorciades) que comparteixen les tasques domèstiques de manera equitativa, la qual cosa té sentit. Parlem de compartir -no d’igualtat aritmètica en el nombre d’hores-, la qual cosa contribueix a l’erosió de les jerarquies entre el treball de mercat assalariat (més valor) i el treball de cura (més naturalitzat).

Des del punt de vista dels fills i filles, mantenir un vincle continu amb la mare i el pare, si és que hi era abans de la ruptura, és l’objectiu principal de la custòdia compartida. Fins a quin punt s’està aconseguint? Quina és la diferència real entre una custòdia exclusiva i una custòdia compartida? Del cert no ho sabem pas. Els demògrafs treballem amb les estadístiques judicials dels instituts d’estadística, i només sabem qui té la custòdia; a més, la llei no estableix cap requisit en aquest sentit. Ara bé, si tenim en compte que la fórmula clàssica de custòdia exclusiva estableix caps de setmana alterns, una tarda o una pernoctació intersetmanal i la meitat de les vacances per al progenitor no custodi, podem deduir que, en augmentar un sol dia de pernoctació intersetmanal, els dies en què el pares i mares estan en contacte amb els seus fills s’equilibren una mica més.

Una nova estadística

El cas és que ja no parlem de règim de visites sinó de conviure en dues llars. Per tant, a la fotografia censal del 2011 que ens proporciona l’Idescat sobre la composició de les llars a Catalunya, a partir de l’assignació de cada persona a un únic habitatge, li falta com a mínim una peça: la multiresidència, aquests fills i filles de les famílies del postdivorci que no viuen dins les fronteres d’una única llar (monoparental, reconstituïda, nuclear ampliada...). Sabem que a França s’ha estimat que un 18% dels joves de 12 a 18 anys viuen en dues cases. Val la pena estudiar-ho millor i idear la manera d’introduir-ho en les estadístiques de població.

Sigui com sigui, en aquestes festes de Nadal, les xarxes familiars i afectives s’activen. Les llars on pernocten els fills i filles del divorci es multipliquen. Siguin una, dues o tres, el més important és que no hi falti l’amor.

stats