La gramàtica de Fabra, un consens fràgil

L’opinió dels experts demostra que no hi ha unanimitat. Alguns lingüistes creuen que la norma no s’ha de canviar i critiquen que el problema és com s’ha socialitzat la llengua i la discriminació lingüística. D’altres defensen que és necessari ampliar i actualitzar la normativa, fer-la més flexible. L’ARA ha preguntat a lingüistes de tot el territori de parla catalana dues qüestions: 1. Creu que calen alguns canvis importants en el nucli de la normativa de Fabra? 2. Pot posar exemples de punts de la normativa que creu que ara mateix no funcionen?

GABRIEL BIBILONI

“S’ha construït una llengua localista barcelonina”

1. La codificació de Fabra es basa en la idea de construcció d’una llengua nacional, que és tot el contrari d’una llengua còpia. I la llengua còpia és la dinàmica a què ens porta la situació de subordinació política i lingüística que ja dura un grapat de segles. Potser es podria canviar alguna cosa no essencial, però anant molt alerta, perquè la normativa és un consens, i alterar aquest consens és molt complicat. Jo, més que revisar l’obra de Fabra, crec que cal revisar la revisió que en els darrers trenta anys s’ha fet de l’obra de Fabra. Parlo de l’acció que han fet sobretot els grans mitjans de comunicació de Barcelona que, contra l’esperit de l’estandardització del català dels primers dos terços del segle XX, han construït una llengua localista barcelonina i espanyolitzada. La meva proposta és que la revisió de l’obra de Fabra ha de consistir en l’aprofundiment en els seus mateixos principis, que ningú no ha demostrat que no siguin vàlids.

2. El que no funciona no és la normativa, sinó la seva socialització. És una qüestió de sobirania i d’autocentrament, que no tenim. Tampoc no és qüestió de facilitat o dificultat. Les normes són fàcils si s’ensenyen bé i si hi ha models per a imitar en bon funcionament. I si no hi ha interferències d’altres llengües que ens imposen estructures mentals que no són les nostres. Aquí els mitjans tenen un gran potencial de transformació, però en lloc d’aprofitar-lo per a millorar la llengua s’han estimat més esdevenir una foto del producte de la subordinació. I el mateix podem dir de les autoritats, lingüístiques i polítiques.

JOAN COSTA

“Es podria adoptar l’accent circumflex”

1. Participo en l’enquesta, tot i que em sembla inoportuna perquè aviat l’IEC publicarà la nova gramàtica. La pregunta pressuposa que la falta d’implantació de la normativa es deu exclusivament a la norma que la fonamenta. Abans d’arribar a aquesta conclusió plantejaria preguntes com: ¿els redactors en l’espai català han sigut escolaritzats regularment en català? ¿Es consulten les fonts d’informació quan es té cap dubte? ¿En un context multilingüe i d’omnipresència del català central, cada parlant disposa del model formal de la seva varietat? ¿En un context de desprestigi de l’autoritat és valorat dominar la normativa? ¿Tothom entén quan és imprescindible seguir-la? Respostes inadequades a aquestes preguntes comportaran establir noves normes que també fracassaran per les mateixes raons.

2. La ela geminada. Però si el professorat adopta una visió interlingüística farà veure a l’alumnat que quasi sempre una ela geminada es correspon amb una ela doble anglesa i francesa: col·legi / college / collège. Una altra qüestió seria l’ús dels dos accents (greu i agut) per marcar l’obertura o tancament de la e i la o. Atès que Fabra el va establir sobre el parlar barceloní, per a moltíssims parlants és una norma poc intuïtiva. Tenint en compte que el risc d’ambigüitat normalment és mínim (el context permet interpretar correctament el missatge), es podria adoptar, per exemple, l’accent circumflex simplement per marcar la vocal tònica i que cada parlant la pronunciï segons la seva fonètica: així, en comptes d’escriure interès, es faria servir interês.

NEUS NOGUÉ

“La normativa s’ha d’ampliar i actualitzar”

1. La gramàtica normativa vigent, de Pompeu Fabra, és del 1918, i cent anys després és evident que s’ha d’ampliar i actualitzar. La Secció Filològica de l’IEC hi treballa des de fa temps i tindrem gramàtica nova l’any que ve. Mentrestant, l’obra magna de Joan Coromines i Joan Solà, i les aportacions dels investigadors universitaris (en bona part sintetitzades a la Gramàtica del català contemporani ), han permès conèixer la llengua cada cop millor.

2. Aquest coneixement ha de permetre incloure a la nova gramàtica normativa temes com ara la distribució dels verbs ser, estar i haver-hi ; la concordança del verb haver-hi (esperem que seguint l’últim Fabra i Solà), i més detalls sobre les oracions de relatiu. També veurem com recull la distribució de les preposicions per i per a (¿reflectint en l’escrit l’ús oral de les varietats on es fa la distinció, combinant aquest criteri amb la proposta Coromines-Solà?), i si es retocaran regles com la de canvi i caiguda de preposicions o la que estableix els límits de l’ús de la preposició a davant del complement directe.

ALBERT ROSSICH

“El més important és que la norma sigui acceptada unànimement”

1. D’entrada, crec que s’ha de desdramatitzar la qüestió. L’ortografia de l’anglès està plena d’incongruències i la sintaxi del francès és molt allunyada de la llengua oral. La diferència és que els seus usuaris no es plantegen de rectificar-les o no veuen la urgència de fer-ho. Perquè hi ha una cosa més important que l’encert d’una norma, i és que sigui acceptada unànimement. És clar que es poden millorar molts aspectes de la normativa catalana, no solament del lèxic, sinó també de l’ortografia i la sintaxi. I vigilar les interferències semàntiques, sovint més difícils de detectar. Ara: més enllà de la llibertat dels escriptors en la seva obra de creació, els canvis en la llengua estàndard s’han de produir amb el consens majoritari dels usuaris de la llengua.

2. Hi ha regles contradictòries, poc pràctiques, fins i tot a vegades poc seguides. Podria dir algunes coses poc congruents (les combinacions de pronoms febles, les regles d’apostrofació, els diacrítics) i d’altres que violenten els usos tradicionals (algunes normes prosòdiques, la condemna de construccions sintàctiques que una atenta sensibilitat lingüística no troba incorrectes), però els aspectes que em puguin semblar més indiscutibles no són necessàriament els més importants. La urgència es planteja sobretot en aquells casos que ara mateix conciten debat, o que presenten solucions divergents segons els escriptors. Seria partidari de contemplar primer els aspectes en què es concentren els errors quan es vol parlar o escriure amb correcció, i aquelles qüestions controvertides que fan que s’apliquin normes diverses segons el criteri personal de qui escriu.

BEL OLID

“M’agradaria obrir el diccionari i sentir-me al segle XXI”

1. Tenim la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans a punt de sortir del forn. Com Neus Nogué, que va refusar de participar en el llibre Canvi d’agulles, em sembla poc adequat obrir ara un debat sobre la normativa quan no sabem els canvis que hi incorporarà l’IEC. Si el llibre hagués sortit una mica abans, segurament la Secció Filològica tindria més marge per tenir en compte tots els elements del debat i el debat tindria tot el sentit, però ara mateix em sembla que el més lògic és esperar a veure què diu l’IEC, que és qui té la feina de prescriure, i en tot cas oferir crítiques constructives sobre els aspectes que ens sembli que cal retocar.

2. M’agradaria obrir el diccionari i sentir-me al segle XXI, però perquè passi això segurament haurem d’esperar a ser al XXII. La norma sol anar a remolc de l’ús i la feina dels escriptors és conèixer-la, respectar-la en general i subvertir-la quan ens sembla necessari.

XAVIER PÀMIES

“S’haurien de deixar d’estigmatitzar moltes paraules”

1. Responc a partir de la meva experiència com a traductor però també com a usuari de la llengua nascut l’any 1959, una època en què es deien amb tota normalitat castellanismes com busson o sello però es conservaven pràcticament intactes les estructures sintàctiques pròpies del català tradicional gràcies a la parla en català amb la família i les amistats. Des de la normativa de Fabra fins ara han canviat moltes coses, entre elles la normalització del català en els mitjans de comunicació i en l’ensenyament. Això ha conduït a la divulgació de la normativa de Fabra i a una estandardització que ha condemnat de manera bastant indiscriminada tant les interferències lèxiques i sintàctiques del castellà com processos propis de l’evolució interna del català. En general, el canvi que crec que s’hauria hagut d’efectuar fa temps en la normativa és abonar l’existència de subestàndards o registres diversos, tant escrits com orals, cosa que hauria evitat moltes ultracorreccions actuals.

2. S’haurien hagut de deixar d’estigmatitzar moltes paraules acabades en -o (com calbo ), solecismes comuníssims com la sonorització de la essa en les paraules acabades en -missió, -pressió i -gressió i els seus derivats, la marca temporal d’aquí a sense la a, etc., o els plurals adjectivals masses, prous i bastantes, la condemna dels quals ha conduït a la ultracorrecció gaire en plural. Si existís una gramàtica divulgativa de caràcter descriptiu, adaptada al ciutadà i a l’estudiant, en què es fes distinció de la varietat de registres existents dintre la llengua, des del més elevat fins al més vulgar, entre la població catalana deixaria d’haver-hi tants “policies lingüístics” aficionats, i la llengua es percebria com una realitat més planera i més pròxima.

MIQUEL BORONAT

“Estem sotmesos a un ‘patriotisme’ normatiu i estilístic absurd”

1. No em sembla que la normativa tinga grans problemes. Els problemes grossos els tenim els ciutadans que volem fer ús de la llengua en tots els àmbits on se suposa que tenim dret a fer-ho, i en alguns on mos discriminen lingüísticament de manera injusta. La confecció de la normativa va ser bona; la interpretació, en alguns casos, i sobretot l’ampliació, la gestió i la revisió, no han tingut tanta sort. Això es deu a mancances en l’aplicació de criteris i en la prescripció de normes. A més, ben important també, a causa del victimisme defensiu en què vivim els ciutadans que pretenem expressar-mos en valencià, una actitud comprensible i explicable derivada de la situació de discriminació lingüística que encara patim. Això mos ha sotmés a un “patriotisme” normatiu i estilístic ben absurd.

2. Trie l’estil que preferixc, que és molt aproximat a la llengua que conec i que parle (dis-li valencià-català, valencià-LAPAO o com vullgues). La normativa general de Fabra (amb les adaptacions necessàries) em servix per a l’ortografia, la morfologia i la sintaxi. Les discussions sobre eixes qüestions són normals i saludables (i participe sovint en eixos debats), però eixa gestió no compensarà el fet que els valencians no disposem de mitjans escrits i audiovisuals generals ni d’una administració pública amb una política lingüística que impulse l’ús de la llengua.

JORDI GINEBRA

“La llengua ha de ser més elàstica i adaptable”

1. No cal fer canvis importants en la normativa, però sí que caldria fer canvis en aspectes que, tot i no ser rellevants per al sistema, són molt visibles. De tota manera, el més important és aconseguir que les interpretacions que es fan de la normativa siguin menys rígides i, sobretot, cal elaboració funcional de la llengua per fer-la més elàstica i adaptable als diferents àmbits d’ús.

2. En sintaxi els punts que costen més d’assimilar són, per aquest ordre, el canvi i caiguda de preposicions, les perífrasis d’obligació, l’expressió de l’abstracció, la distribució de per i per a, la distribució de ser i estar, l’expressió de la intensitat, el rebuig del nexe preposicional degut a, el complement directe sense a, el règim de certs verbs i l’ús del futur simple sense valor de probabilitat.

GEMMA RIGAU

“La norma en molts punts és incompleta”

1. Sobretot en el camp de la sintaxi, que no s’ha revisat des de la Gramàtica catalana de Fabra (1918/1933), la qual en molts punts és incompleta. Aquesta revisió s’ha de fonamentar en l’estudi i la descripció detallada de les construccions gramaticals. A més, ha de tenir en compte la variació dialectal i de registres. No totes les construccions pròpies de la llengua familiar són adequades en la llengua formal i viceversa. L’IEC té en compte l’ús actual de la llengua en tots els àmbits i la situació lingüística de tot el territori.

2. S’hauria de revisar l’ús de les preposicions per i per a, la distribució i ús dels verbs ser, estar i haver-hi en els diferents parlars, determinades combinacions de pronoms febles o la presència de l’adverbi de negació en certes construccions negatives.

Més continguts de