DIA DEL LLIBRE A LA PLATJA

Un guiri a la cort del cavaller Sant Jordi

Els lloretencs viuen la festa al marge dels turistes, que van a la seva

Ahir a Lloret no va ser un matí de sol, va ser molt millor: un matí de sol l’endemà de la pluja. Lloret tenia el seu punt dolç, més buit i tot que un cap de setmana d’aquesta època, perquè els barcelonins s’havien quedat a passar el Sant Jordi a les Rambles. Lloret, doncs, va ser un poble com tants, amb les seves parades de llibres i roses, concentrades a la plaça de l’Ajuntament, a davant de mar.

Per Sant Jordi, fora de Barcelona, els escriptors van buscats, i el regidor de Cultura em va demanar d’anar a firmar-hi. El problema és que, per a un autor de poca venda com jo, anar al Sant Jordi és com per a un manter anar a un congrés de brokers. No acabes de sentir-t’hi còmode. T’estàs allà assegut amb el teu Everest de llibres per vendre, la gent passa, et mira, intenta reconèixer-te -“No em sona, avui tothom és escriptor”- i de cop se’n va a buscar el supervendes. Sap greu decebre’ls. Diries que et miren malament i tot.

Vam acordar, doncs, que aniria a Lloret, però a fer una lectura. Em van muntar una tarima amb un micro i van col·locar cadires a davant de l’Ajuntament, al principi de les parades. La Costa Brava és molt privilegiada en literatura. El mateix nom l’hi va posar un escriptor. Vaig estar comentant i llegint escrits preciosos sobre Lloret de Ruyra, de Carner, de Pla... Al principi, hi havia poca gent. Al final, érem quatre.

Un amic em va venir a veure. “Que trist -em va dir-, estaves llegint la millor literatura i no atreies ningú. La gent passava de llarg i se n’anava a les parades de llibres. Això és el Sant Jordi!” “La festa del llibre -vaig contestar-, no pas de la literatura”. “¿Però que no celebrem la mort de Cervantes, de Shakespeare i de Pla?” “Sí. Un dia arriscat, per als autors. Però siguem honestos: ¿quantes editorials i llibreries haurien de tancar, si no fos per Sant Jordi i Nadal?”

Potser per això a les parades no hi havia llibres en altres idiomes. Els estrangers no saben què és el dia del llibre. No en necessiten -com aquí no necessitem dia de l’escombra, del mòbil o la patata fregida.

D’acord que el guiram tampoc va precisament a Lloret per llegir -bromes a part, seria un crim, amb aquesta aigua-. Vaig recordar-me’n, llavors, de la rosa. A llegir no, però a lligar, sí. Vaig fer un volt per l’avinguda turística. No hi havia parades de roses. Els nois no duien llibres i les noies no duien roses. Cap discoteca anunciava cap Rose Party. Malaguanyat, vaig pensar, perquè regalar flors és un llenguatge universal i entrarien en el joc. Però tampoc era que aquells nois i noies tatuats fessin cara de gaire romanticisme. De totes maneres, vaig pensar, també és el dia de la rosa, no pas de l’amor.

Més continguts de