BARCELONALa sintaxi és la part de la llengua que preserva millor la seva identitat, però, desgraciadament, també és la menys accessible a la consciència del parlant. El parlant és competent en la sintaxi de la seva llengua nativa però és incapaç d’explicar com funciona. Només els lingüistes, i encara amb limitacions, arriben a fer conscient aquest coneixement. Un símil pot ajudar a entendre-ho. Veure-hi molt bé és totalment independent de tenir un bon o un mal coneixement de com funciona l’ull. Per això és tan important que la norma descrigui bé la sintaxi en què el parlant és competent, la que coneix intuïtivament. Una norma que se n’aparti induirà els parlants a l’error sistemàtic, perquè seguiran regint-se per la gramàtica que tenen a dintre.
En algun punt de la normativa sintàctica que veurem aquí, com el de la caiguda de preposicions, Fabra fa exactament això, contradiu la intuïció. No aplica la gramàtica dels catalans del segle XXI sinó, més aviat, la dels segles XIV i XV. Per això resulta tan difícil que l’usuari l’assimili, perquè suposa demanar-li gairebé que sigui lingüista. I si Fabra es remunta a la gramàtica de fa cinc segles és perquè entén que és l’única lliure de la influència pertorbadora del castellà, però no té en compte que durant aquests cinc segles el català va anar evolucionant i que aquesta evolució és tan constitutiva de la seva identitat com el català medieval.
De fet, la sintaxi, en la mesura que és un sistema en què cada part és solidària amb un tot, presenta resistència estructural a la interferència. No és gens fàcil que, com passa amb el lèxic, un element forà s’afegeixi a la llengua com un pegat, perquè si ho fes en seria expulsat per la solidària coherència en què està integrat l’element genuí que pretén substituir. Això fa que la influència sintàctica d’una llengua en una altra no es tradueixi tant en interferència com en convergència. És a dir, és tot un sistema sintàctic el que evoluciona acostant-se al d’una altra llengua (i sense perdre en el trànsit la seva coherència interna). És impossible, doncs, revertir part d’aquesta convergència amb el castellà sense revertir alhora la pròpia evolució de la llengua. No hauria de sorprendre, per tant, que algunes de les “innovacions” de Fabra, que ell mateix va dir que calia retirar si no s’assimilaven, hagin topat amb la forta resistència del sistema sintàctic modern, i no s’assimilin.
Un malentès elevat a norma
La no-concordança d’ haver-hi, la que ens fa escriure “Hi ha dos homes” en lloc de “Hi han dos homes”, s’ha convertit en segell de llengua correcta per pura pressió normativa, tot i els intents de Fabra de rectificar en aquest tema. Explica Solà que la fòbia a la concordança neix d’un malentès. Sembla que totes les gramàtiques castellanes publicades a Catalunya insistien molt en l’error que suposava fer concordar haber en castellà. És a dir, advertien de la catalanada que suposava dir “ Allí habían dos ” o “ Siguen habiendo problemas ”. I, per tant, va quedar la idea que fer concordar el verb haver-hi era una greu incorrecció, tot i que, segurament, era un tret que distingia el català (o almenys alguns dels seus dialectes) del castellà.
Un petit canvi
Sembla que Fabra al principi es va deixar influir pel prejudici, i va condemnar la concordança, però a mesura que van anar passant els anys va anar rectificant. Finalment en la seva gramàtica pòstuma diu que “no hi ha cap raó perquè no pugui ser admesa”, però l’IEC, a través de Coromines, l’hi canvia i acaba dient que “potser algun dia s’haurà d’admetre”. La norma havia cristal·litzat en dogma i ni el seu autor la podia tocar.
La identitat concentrada en una ‘a’
La lluita per aconseguir que l’OD personal pugui portar una a al davant dóna una idea de fins a quin punt s’ha considerat tabú erosionar aquells trets que ens separen del castellà. La batalla ha sigut llarga, com ho prova que aquest fos encara un dels temes que va tractar Joan Solà en la seva última lliçó. El que acaba fent Solà és capgirar la norma. En lloc de ser-ho que no porti preposició, amb algunes excepcions, la norma passa a ser que sempre en porta excepte “quan va situat en la seva posició canònica (darrere el verb) i és un sintagma nominal amb nucli nominal (no pas un pronom)”.
No ens compliquem la vida
Sigui com sigui, encara ara la norma pretén no posar la a per poc que pugui, com si posar-la fos un greuge a les essències del país. Per això hi ha encara alguns gramàtics que veuen bé que s’escrigui “Al meu pare no l’ha vist mai”, perquè no posar-hi la a seria ambigu, però arrufen el nas davant “Al meu pare no l’han vist mai”, perquè ja no és ambigu. O que admeten “La noia a qui va veure el Pere”, però no els agrada “La noia a qui hem vist avui”. ¿De debò ho hem de fer tan complicat?
El punt de la sintaxi més fracturador
La norma i les subnormes sobre l’ús de per i per a són el millor exemple dels conflictes que crea barrejar diferents dialectes en un mateix estàndard. Seria bo explorar fins a quin punt tendir a escriure el que es diu, encara que sigui al preu de distanciar entre si alguns estàndards, crea greus problemes, o és la manera que de Tortosa cap avall quan diguin per a (pa) escriguin per a, i d’estalviar a la resta de parlants (la majoria) haver de fer una vergonyant traducció mental al castellà per decidir si han d’escriure per o per a.
Colonització mental
Dit d’una altra manera, convindria valorar fins a quin punt aquesta necessitat de distingir entre per i per a en els dialectes que no ho fan oralment, aquesta sensació que renunciant-hi la llengua es fa insuportablement ambigua, no és filla d’haver-se deixat colonitzar la sintaxi mental pel castellà, i si una sintaxi veritablement independent no faria que trobessin a faltar per a tant com ara troben a faltar aqueix o ací, és a dir, gens. En tot cas, com més unifiquem els dialectes per la via de barrejar-los més gran farem la fractura entre la intuïció dels parlants i la llengua correcta.
El punt de la sintaxi més desconcertant
La norma de la caiguda de preposicions és sens dubte la que crea més problemes de totes les de sintaxi, i la que menys s’ha assimilat, però, a més, sembla que en aquest cas Fabra només va reintroduir una part del sistema medieval en què estava integrada. Va prescriure que caiguessin les preposicions febles de règim verbal davant un que però no -com calia esperar si s’adopta la sintaxi dels clàssics (o l’actual d’altres llengües romàniques)- davant una interrogativa indirecta. Cau el de que poso entre parèntesis a (1) “L’èxit depèn (de) que la maniobra surti bé” però no a (2) “L’èxit depèn (de) si la maniobra surt bé”. I, com va tornar a recalcar Solà a la seva última lliçó, la immensa majoria de professionals -inclosos els de l’IEC- no veuen cap problema en la no-caiguda a (2) i, en canvi, condemnen sense pal·liatius la no-caiguda a (1).
La norma intimida la intuïció
És potser la prova més clara que el pes de la norma (sobretot si s’eleva a dogma) interfereix poderosament en la pròpia intuïció. De fet, a Jacint Verdaguer, que no estava influït per la norma, li feia tan poca angúnia escriure amb preposició frases del tipus (1) com del tipus (2).
