DESAFIAMENT GLOBAL TERRORISME ISLAMISTA

La massacre dels barrils bomba

Ocult darrere un pseudònim per raons de seguretat, un cirurgià d’Alep reclama protecció per als civils
ABDEL TRADUCCIÓ: ALBA FERNÁNDEZ

El Marwan estava estirat a la taula d’operacions quan els llums van començar a fer pampallugues i, al final, es van apagar. Aleshores vaig encendre el llum frontal que porto al cap per a situacions com aquesta, però també va començar a fallar perquè la bateria estava gairebé esgotada. La infermera que hi havia a la meva esquerra es va treure el mòbil de la butxaca i el va engegar, l’únic punt de llum en un soterrani a les fosques. La resta de persones que hi havia a la sala van fer el mateix amb els seus telèfons, enfocant les pantalles cap a la ferida per emetre prou llum per poder acabar d’arreglar el cos trencat del pobre noi.

Indefensos

El Marwan havia arribat a l’hospital, construït sota terra per evitar els bombardejos, després de perdre la seva mare, la seva germana i les dues cames en un atac amb barrils bomba a finals de l’any passat. Durant el postoperatori, em va preguntar amb una veu tímida: “Que podré tornar a anar a l’escola?”

Dues setmanes més tard, en una altra intervenció, ens vam esforçar per estabilitzar un home amb una fractura greu a la cama. El vam pujar a ell i a dos pacients més en una ambulància que havia de fer un trajecte de 90 minuts per traslladar-los fins a la frontera amb Turquia, on podrien rebre un tractament millor i en condicions més segures.

Tan bon punt havien sortit de l’hospital, un barril bomba va caure al costat de l’ambulància. Només va sobreviure l’auxiliar mèdic que viatjava a l’ambulància.

Després de quatre anys de guerra, històries com aquestes són massa comunes a Síria. Jo treballo de cirurgià a Alep, una ciutat al nord-oest del país, part de la qual encara està sota el control dels rebels -tot i que la pressió del govern sirià cada vegada és més gran-. He presenciat incomptables atacs com aquests i la destrucció que provoquen en els meus pacients, en la meva ciutat i en el meu país, que està totalment devastat.

Les Nacions Unides calculen que uns 220.000 ciutadans sirians han mort durant el conflicte. Jo crec que el nombre de baixes real podria arribar a ser el doble. Després d’un atac amb un barril bomba, fer el recompte de víctimes resulta gairebé impossible: molts cossos queden atrapats sota la runa i no es poden recuperar.

La xifra de l’ONU tampoc comptabilitza els centenars de milers de sirians que han “desaparegut”. Alguns poden estar empresonats, però creiem que molts han sigut assassinats. El govern ens va dir que un familiar nostre, un farmacèutic, havia mort; però la veritat és que mai van tornar el cos a la família.

Mentre l’Estat Islàmic i els seus actes atroços comesos en altres parts del país acaparen l’atenció del món sencer, el terror diari que suposen els barrils bomba és l’amenaça més greu que patim actualment. El president sirià, Baixar al-Assad, ha negat reiteradament que s’utilitzin aquests artefactes, però les seves negatives són ben falses: vivim en un huracà de barrils bomba llançats pel seu règim.

Es tracta de barrils de petroli vells que s’omplen amb fins a una tona d’explosius, claus, gasolina i fins i tot clor o altres agents químics. Llançats des d’una gran altura sobre zones densament poblades, són una arma cruel, despietada i indiscriminada.

Una de les tàctiques preferides del règim d’Al-Assad consisteix a llançar diversos barrils bomba seguits per matar o mutilar els ciutadans sirians que corren per ajudar les víctimes del primer atac. Els més afortunats, com jo, que fins ara hem aconseguit evitar la mort, vivim en un estat de terror diari i patim la por immensa de ser víctimes d’un nou atac que arriba en helicòpter.

Molts dels meus companys no han tingut tanta sort. L’organització Physicians for Human Rights (Metges pels Drets Humans) ha registrat 233 atacs en instal·lacions mèdiques i més de 600 professionals de la medicina morts (calculen que el 97% van morir en atacs perpetrats pel govern).

L’ONG Human Rights Watch ha documentat més de 1.000 llocs on s’han produït atacs amb barrils bomba a Alep al llarg dels dotze mesos que han passat des que es va aprovar la resolució 2139 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que exigia posar fi a l’ús d’aquests artefactes en zones poblades. El mateix Consell de Seguretat, incloent-hi els Estats Units, es va comprometre a adoptar “mesures addicionals” si la resolució no es complia.

I, tot i així, els helicòpters continuen venint. El tut-tut-tut de les hèlices provoca el pànic cada vegada que se sent. I els barrils segueixen caient com si plogués sobre les nostres cases, sobre les nostres escoles i sobre els nostres hospitals, de vegades a un ritme de fins a 50 atacs diaris.

Per què em quedo? Perquè seria estrany no fer-ho: és la meva ciutat. Hi ha gent que hi mor cada dia. És el meu deure.

Últimament, les forces del règim han guanyat terreny a les zones controlades pels rebels als afores d’Alep, i han fet créixer el fantasma d’un setge que tindria unes conseqüències devastadores. El nostre accés, ja prou limitat, a l’ajuda mèdica i humanitària, que arriba amb comptagotes, quedaria tallat del tot. Un nou assalt de les forces d’Al-Assad a la ciutat no tan sols faria que hi hagués més Marwans a la meva taula d’operacions, sinó que ens impediria rebre l’equipament mèdic i els subministraments necessaris per salvar-los la vida.

Sóc un metge i una persona humanitària, no sóc un militar: no sóc jo qui ha de dir a la comunitat internacional com ha de protegir els civils. Només sé que cal aturar els bombardejos per tots els mitjans possibles, que cal acabar amb la massacre, que els civils necessiten una zona protegida on puguin sentir-se segurs per seguir amb la seva vida. El govern sirià hauria de respondre davant la justícia pels crims de guerra que comet cada dia, fent servir barrils bomba per assassinar civils i atacar escoles i hospitals.

Els Estats Units i tota la comunitat internacional han d’anar més enllà i no preocupar-se només de l’Estat Islàmic, o simplement d’enviar ajuda humanitària. Mentre es treballa per aconseguir una solució política al conflicte, cal protegir els civils des d’ara mateix -i això requereix un lideratge ferm dels Estats Units.

El + vist

El + comentat