BARCELONAEl que es pretén amb qualsevol reforma ortogràfica és aconseguir que l’escriptura es correspongui millor amb la pronúncia, de manera que escriure sense faltes estigui a l’abast fins i tot dels parlants amb una educació més bàsica. Des de posicions d’esquerres, sempre es tendeix a veure l’ortografia com un marcador social que serveix per discriminar els que tenen menys accés a la cultura. Això ha portat a iniciar moltes reformes simplificadores. La més pròxima i ambiciosa, la que va iniciar l’alemany el 1996, té encara ara importants enemics i és la millor prova de les grans resistències amb què topen els canvis ortogràfics, fins i tot quan tenen tot el suport d’un estat.
El gran caos ortogràfic del català al segle XIX i les interminables discussions que provocava ens obliguen a ser molt prudents a l’hora de fer canvis en tot el que es va fixar en les Normes del 1913 i el Diccionari ortogràfic del 1917. El pa que s’hi dóna ja l’ha tastat de sobres l’IEC, que va veure com el seu intent d’eliminar el 1996 bona part dels guionets en mots compostos -sense haver buscat un consens social previ- va degenerar en una persistent i insidiosa batalla en què es van mostrar més integristes i obsessius els detractors de la innovació que no pas els acadèmics. Per tot això, crec que qualsevol reforma ha de ser molt gradual i consensuada i que només s’ha de modificar el que s’ha provat que ara és una constant font d’errors i un cop modificat en provocarà molts menys.
Dos dels articles de Canvi d’agulles, els de Magí Camps i Rudolf Ortega, aborden canvis ortogràfics que serien força més substancials que els de la reforma del guionet. En aquesta pàgina en resumirem alguns aspectes. Tenen una clara intenció simplificadora i no estan gens faltats de raó, però tot i així jo no seria partidari d’aplicar-los si no els sustentés un amplíssim suport social. I, fins i tot en aquest cas, ho faria amb la màxima gradualitat, tocant d’entrada només els casos més flagrantment antiintuïtius, i obrint una període transició que permeti, si convé, fer marxa enrere.
No hauríem d’oblidar que l’ortografia del català, encara que sigui millorable, presenta menys dificultats que la de l’anglès i que, per tant, almenys en aquest àmbit, no estem en inferioritat de condicions respecte a llengües plenament normalitzades.
El cas de la dièresi en un context àton
En el seu capítol a Canvi d’agulle s, Rudolf Ortega planteja eliminar totes les dièresis excepte la que fa sonar la u dels grups güe, qüe, güi i qüi, com les de següent o qüestió ; les que van sobre síl·labes tòniques, com les de països o veïna, i les que van precedides de síl·labes tòniques, com les de menyspreï o creïn. Afirma que les altres, aquelles en què el hiat està format per vocal àtones -com les d’ espontaneïtat, suïcidi o traïció -, no aporten res, perquè en una pronúncia relaxada és impossible percebre si es fa hiat o es fa diftong. Cal una pronúncia molt primmirada perquè suicidi soni diferent de suïcidi.
Moltes menys dièresis
Potser la millor prova que en un context àton el hiat tendeix a perdre’s és que ningú diria que reunió normativament té quatre síl·labes, re-u-ni-ó. Com que la dièresi no hi va perquè és un dels casos en què s’estalvia, tothom pronuncia reu- com un diftong. A més, Ortega mantindria l’actual estalvi de la dièresi (com a excepció a la norma) en les terminacions d’infinitiu ( agrair, beneir, etc.) i en els mots formats amb els sufixos -isme, -ista ( egoista, altruisme ). És, en resum, una proposta interessant que l’IEC hauria de valorar.
Un intent d’eradicar irregularitats
El capítol de Canvi d’agulles de Magí Camps és una proposta per simplificar, per uniformitzar, l’escriptura de la essa sorda i la erra vibrant inicials d’una paraula quan deixa de ser inicial per prefixació o composició. Em centraré en la erra vibrant doble. Molts lectors es deuen preguntar per què corresponsal o corrector s’escriuen amb rr i, en canvi, coresponsable o coregent amb r, tot i que la r sona igual de doble. I molts altres no deuen ni imaginar que eradicar es pronuncia amb vibrant, com si llegíssim erradicar. El motiu és de caràcter erudit. Corresponsal s’escriu així perquè s’ha pres sencera del llatí, amb el prefix incorporat, mentre que coresponsable s’ha forma afegint modernament el prefix co- a responsable.
Igual que en castellà
Magí Camps proposa resoldre-ho amb una norma molt simple: “Entre vocals, s’escriu una erra quan la pronúncia és de vibrant i doble erra quan és de bategant”. Ell escriuria, per tant, infrarroig, erradicar, arrítimia o prerrequisit. Exactament, i això segurament algú l’hi retraurà, el mateix que fa ara el castellà. Ningú pot negar, però, que la seva norma és menys erudita però força més intuïtiva.
L’erudició al lèxic i els dislèctics
Si cada paraula s’escrigués de manera imprevisible ens tornaríem bojos. Per sort, hi ha irregularitats que ajuden a endevinar-ho. I bastons a les rodes: les excepcions. Quan una paraula s’escriu diferent de com ens diu la intuïció, la correcció es fa més difícil i elitista, s’allunya d’un usuari mitjà que la vol clara i funcional. Si diem lèxic esperem que qui pateix dislèxia sigui dislèxic. Però el diccionari, com fent broma del seu problema, en diu dislèctic. Superada la sorpresa inicial, hi ha dues possibles reaccions: a) sóc un ignorant, b) són una mica pedants. Airegem-nos una mica. El francès en diu dyslexia i dyslexic ; el castellà i el portuguès, dislexia i disléxico. El flirteig de l’anglès amb dyslectic ja és avui un boirós record.
Pensat per als erudits
Escriure dislèctic respecta l’analogia amb el grec clàssic, perquè leksis és parla i lektikós eloqüent. És, però, una ortografia que per complaure els erudits complica la vida a l’usuari mitjà. I el mateix exactament podríem dir d’ anorèctic i anorèxis. Torna a ser un d’aquells casos en què fer d’intermediari entre la norma i els usuaris t’obliga a tenir una altra perspectiva.
El discutible servei que fan els diacrítics
Resumeixo aquí la proposta que fa Joan Solà a Lingüística i normativa (Empúries, 1990). Solà hi ve a dir que la funció d’aquests accents hauria de ser desfer casos reals d’ambigüitat i no pas ambigüitats rebuscades que a la pràctica no es donen mai. Segons el seu compte, en català hi ha 90 paraules que porten diacrítics, però de les 90 ja n’hi ha 17 que són derivats i no tenen homògraf (una paraula que s’escriu igual), com ara rodamón i entresòl. Però és que, a més, la majoria dels que tenen homògrafs els tenen de categories gramaticals diferents, de manera que la confusió és impossible. ¿En quin context real podem confondre pèl i pel? ¿Quina mena d’ambigüitat ens pot crear vós i -vos, si -vos sempre apareix darrere el verb com a pronom enclític? I n’hi ha 15 que són mots tan especialitzats i estranys que difícilment els escriurem mai.
Més mal que bé
Solà conclou que aquests 90 diacrítics creen una dificultat bastant més important de la que, en teoria, pretenen evitar. Potser seria bo eliminar-los o, si més no, limitar-los als deu o dotze que sí que poden servir per eliminar ambigüitats.
