A les portes del Parlament entre l’esperança i la incertesa

Malgrat no haver-hi cap convocatòria oficial, el parc de la Ciutadella estava acordonat com a mesura de seguretat

A mesura que avança la tarda es va afegint gent a l’exterior del Parlament. No són una multitud, potser un parell de milers a l’hora punta. No hi havia cap convocatòria oficial, però, per si de cas, el parc de la Ciutadella està acordonat com a mesura de seguretat. Al voltant de les tanques d’accés, les furgonetes dels Mossos i els cotxes de la Guàrdia Urbana conviuen amb tota normalitat amb els ciutadans que volen donar suport a la independència, molts amb estelades a l’esquena.

Cau la tarda, el ple del Parlament ja està en marxa i la gent té ganes de seguir-lo en directe. No hi ha cap pantalla gegant, així que la majoria connecta la ràdio. Alguns s’ofereixen per compartir l’auricular. D’altres proposen posar l’altaveu. Mentrestant es parla sobre política. Els rostres dibuixen una mica d’esperança després d’un dia llarg, estrany i contradictori. “Puigdemont ens ha fet córrer. A veure què acaba passant”, diu un matrimoni de Llardecans. Han vingut expressament quan han sabut que el president meditava convocar eleccions. Dos joves estudiants s’afegeixen a la conversa. “Tot això era un pla perquè la Moncloa activés el 155 i el món vegi que no hi ha res a fer: una estratègia”, comenten amb optimisme. “T’equivoques -replica el marit-. Si fos així no hi hauria mig grup a punt de plegar”. El debat s’encén, després es calma. Com si tothom tingués clar on vol arribar però no hi hagués consens sobre quin és el millor camí.

“Estem expectants; a veure què passa. El dia ha sigut estrany”, diuen l’Anna i la Roser mentre fan guàrdia en una de les portes d’accés a la Ciutadella. Ronden la cinquantena i expliquen que han “canviat d’opinió” amb el pas de les hores i que ara només els queda la “confiança” que el Parlament faci la declaració d’independència. “I si Madrid no ho accepta, resistirem”. Tot i que això últim ho diuen amb la boca petita, com si parlessin més amb el cor que amb el cap.

Avança la tarda entre crits tímids d’“independència” i de “llibertat presos polítics”. A mesura que es fa fosc també van marxant alguns manifestants. Els més joves resisteixen. En paral·lel, segueixen les converses, algunes entre castellanoparlants a favor de la independència. “És que els pares són de Saragossa i parlem en castellà a casa”, s’excusen. Al costat, tres noies que els escolten dibuixen un somriure de complicitat.

Els grups són cada vegada menys nombrosos. El tema de conversa no canvia. Es manté la incertesa i apareixen els noms propis a les converses. Que si Puigdemont això, que si Junqueras allò... I també es parla de quin serà l’escenari quan s’activi l’article 155, perquè qui més qui menys ja té coll avall que s’acabarà aprovant al Senat.

“És molt important no perdre aquesta oportunitat, perquè per una vegada gent amb ideologies diferents ens havíem posat d’acord per un objectiu comú”, explica un jove vestit amb la samarreta d’Arran. L’interpel·la una senyora gran: “Vosaltres seguiu lluitant, eh!” I fa que sí amb el cap mentre aixeca el puny. Diuen que al matí tornaran a manifestar-se.