Quina ha de ser la relació entre política i societat civil? Els experts analitzen les noves dinàmiques

1. Per què hi ha reticència als polítics en llistes electorals?
2. A què ens referim quan parlem de societat civil?
3. Per què es pot crear la dicotomia entre polítics i societat civil?
4. Quines repercussions té la desafecció al sistema institucional?
5. Quins efectes pot tenir el pas enrere dels partits?

MARINA SUBIRATS

“La dicotomia entre polítics i societat civil apareix en època de canvi”

1. Hi ha un corrent de fons que acusa els partits de no representar els interessos generals sinó de fer de grups de pressió per servir els interessos dels seus membres. I els escàndols de corrupció agreugen aquesta sensació. Per això ara es creu més en la bona fe i les capacitats de la gent de base que no pas en les intencions dels professionals de la política. I en el cas de l’independentisme s’hi suma una altra particularitat: és un moviment impulsat per la societat civil que ha tingut complicacions quan hi han intervingut els partits.

2. És un terme confús que s’utilitza per designar la gent que no està a les institucions però que d’una manera organitzada actua per influir en les decisions polítiques. Ho fan a través de les seves activitats, malgrat no tenir necessàriament vocació política.

3. Normalment aquesta dicotomia no existeix, només apareix en moments de canvi. Quan els partits o les institucions no funcionen d’acord amb l’interès general, llavors hi ha d’haver renovació. Hi ha vegades en què el canvi prové del mateix partit i d’altres en què només pot venir de la ciutadania.

4. Les repercussions són positives. El sistema institucional ha quedat envellit, la gent considera que el sistema polític existent ja no és útil i necessita canviar-lo. La principal conseqüència és el canvi, que es tradueix en una renovació de persones, normalment de la generació més jove, i de normes, que han de desmuntar els privilegis que hi havia fins ara. La ciutadania està dient als polítics que són on són no per viure bé sinó per solucionar problemes. El dubte important és si la nova generació serà capaç de canviar les normes de funcionament dels partits o si repetirà els mateixos vicis.

5. Els partits que han sigut importants en els últims anys tendiran a desaparèixer o canviar molt. Ara tot s’accelera. O són capaços de canviar en profunditat o acabaran sent marginals.

ALFONS MEDINA

“Els partits no poden actuar sense tenir en compte la ciutadania”

1. La reticència és mútua. Hi ha una part de la ciutadania que s’ha cansat del discurs professional i considera que part de la crisi que hem viscut l’han provocat els polítics. També l’associació que es fa entre política i corrupció agreuja la desconfiança, que, d’altra banda, s’han guanyat a pols. Alhora, però, el polític professional tampoc no es fia de les plataformes ciutadanes que fan un pas endavant i entren en política. No creuen que la gent pugui decidir. Acostumen a tenir una visió molt elitista.

2. La societat civil és la ciutadania organitzada, que gràcies a això té més facilitats per incidir en l’opinió pública. Serien membres de col·lectius, sindicats, entitats culturals, educatives... que no fan política institucional però que la seva activitat també és fer política.

3. La dicotomia es produeix en el moment que els polítics s’allunyen dels problemes reals. No perquè vulguin sinó per la pròpia dinàmica del sistema. Els distancia la seva manera de treballar. És difícil estar en contacte amb el que li passa a la ciutadania si treballen moltes hores al Parlament o senzillament amb gent com ells.

4. Les repercussions són positives, ja que han aparegut plataformes ciutadanes de tot tipus que han impulsat nous partits o han pressionat les administracions perquè les tinguessin en compte. Ara pocs partits es plantegen actuar sense pensar en la ciutadania organitzada.

5. Els moviments socials es poden acabar institucionalitzant i constituir-se com a partits -tal com va passar amb el moviment ecologista i la creació del partit verd a Alemanya, per exemple- o poden penetrar en les formacions polítiques que realment es creguin la necessitat de canvi i obrin canals de participació. Ara bé, si els partits es prenen aquesta participació de la ciutadania en les seves estructures com un moviment estratègic, acabaran absorbint aquests moviments sense més ni més.

DAVID MURILLO

“Presicindir de polítics és ‘amateuritzar’ la política”

1. La reticència als partits és ideològica. Ara sembla que tot el que no siguin moviments transversals genera desconfiança i que si els partits no recorren a la societat civil no van en el sentit dels temps. Això succeeix pel descrèdit dels partits institucionalitzats, pels casos de corrupció i per la professionalització de la política. Els partits han perdut legitimitat. Em pregunto, però, si es pot fer política sense polítics.

2. Sociològicament entenc la societat civil com un espai que queda entre la defensa dels interessos privats i els públics.

3. Aquesta dicotomia es crea per la falta de legitimitat, que ve dels casos de corrupció, de la tendència antisistema, etc. Una manera d’evitar aquesta diferenciació entre el polític professional i la societat civil és la limitació de mandats, entendre la política com un servei temporal. Tot i això, la professionalització també té vessants positius: saber com funcionen les comissions, institucions i, en general, conèixer el sistema.

4. La part positiva és que estem en un període de canvi, que és el mínim esperable després de la crisi. Els canvis són solucions a curt termini, al cap d’un temps apareixeran nous problemes. Ara bé, excloure totalment els polítics és amateuritzar la política quan també cal professionalització. No cal trencar amb tot el que és vell.

SALVADOR CARDÚS

“La gent prefereix els lideratges que ja tenim”

1. No estic segur que hi hagi una reticència social envers la presència de polítics en llistes electorals. És un conflicte de lideratges que es justifica donant la culpa a la gent. Parlant en termes molt generals, la política ha entrat en descrèdit a causa dels grans casos de corrupció. En èpoques de recessió, a més, tots els sacrificis acaben recaient en la gent. Ara bé, no crec que hi hagi animadversió cap als polítics. Pablo Iglesias i Ada Colau, per exemple, han generat entusiasme en un determinat sector de gent.

2. Hi ha un gran debat a l’hora de fer aquestes definicions. Bàsicament, ens referim a la societat civil organitzada al voltant d’una causa determinada. Estem parlant d’entitats com la Creu Roja, Càritas o bé Greenpeace, que es dediquen a causes determinades i s’organitzen.

3. Diria que, a la llarga, no té per què crear-se aquesta dicotomia entre els partits polítics i la societat civil. És veritat que a Catalunya s’ha accentuat aquesta doble lògica, arran del moment que vivim. Espero que això tingui data de caducitat, tothom acabarà tornant a les seves posicions habituals. La societat civil recularia, perquè després de l’Onze de Setembre d’aquest any ja no es podrà fer cap gran esdeveniment més. Tot plegat ve del debat de l’Estatut, que va generar la creació de fins a 140 organitzacions independentistes que tenien gran nivell d’activitat. La iniciativa política la va prendre la base, i els partits anaven a remolc. Quan l’any 2014, amb la jornada de participació del 9-N, el lideratge ha de passar a la classe política, és quan s’entra en conflicte. Tenim un sistema polític pensat per a una Catalunya autònoma i grinyola quan se li demana que faci el salt cap a l’independentisme.

4. Insisteixo: aquesta desafecció és relativa. Hi ha ciutadans que estan enamorats de David Fernàndez, d’Oriol Junqueras o bé d’Artur Mas. L’accentuació de la politització dels últims anys -pràcticament només hem parlat de política- ha incrementat la confrontació entre partits. Això de les llistes sense polítics no ho ha demanat ningú, és més una cosa dels partits. La majoria de gent preferiria els lideratges que tenim, ja sigui amb una llista o amb tres de separades. Si es fes una enquesta per decidir si es prefereix una candidatura sense polítics o bé una amb polítics, guanyaria aquesta opció. L’embolic creat té a veure amb la confrontació.

5. No ho sé, depèn de com sigui el pas enrere que puguin acabar fent. Si això vol dir que els partits desapareguin, crec que es generaria inseguretat respecte a l’èxit del procés. Quan es posin noms a una hipotètica candidatura civil, tornarem a ser al lloc on érem. Pots provocar que gent que vol la independència sense gaires concessions se’t desapunti del procés.

FERRAN SÁEZ

“Hem entrat tots sols en el joc del populisme”

1. Existeix desprestigi de la classe política arran de la crisi econòmica i, a més, des de la perspectiva de les entitats és incòmode posar en una llista determinats polítics perquè pot generar tensió interna. El segon aspecte és conjuntural, però el primer podria passar arreu d’Europa.

2. És un gran misteri. ¿Un partit polític forma part de la societat civil? ¿Una ONG subvencionada al 100% pels governs és societat civil o un cos parafuncionarial? La definició exacta és un misteri.

3. Ja s’està creant aquesta dicotomia. És un pendent que va directe al populisme. Si dius que la societat civil és pura i immaculada, al cap de res ja estàs parlant de què cobren els polítics. Assenyalar-los amb el dit no està bé. S’ha entrat en el joc del populisme perquè és més atractiu que el discurs polític convencional. El populisme, de fet, adula l’opinió pública. I en això ens hi hem posat tots sols.

4. Afecta amb actituds antipolítiques. Quan es diu que els polítics són espantosos és quan surten els lideratges delirants. Quan Pablo Iglesias s’atribueix el paper de nova política, deixa la resta com a obsolescent.

5. Depèn d’on es posi el focus. Hi ha moments que una societat es pot permetre el luxe de malbaratar talent. Ara no seria raonable. Desaprofitar lideratges seria imprudent, seria gairebé irracional i voldria dir improvisar-ne de nous. Tot plegat tindria un component d’ingenuïtat. M’estranyaria que d’aquí al 27-S es generessin nous lideratges.