Per què convé actualitzar la normativa

El camí més directe per fer autònoms els usuaris del català és acostar la correcció a la seva intuïció

La publicació de Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (RBA, 2015) ens ha semblat una bona excusa per posar sobre la taula quines normes del català convindria flexibilitzar o canviar perquè -com deia Miquel de Palol el 2002- deixin de ser “tan complicades que condemnen el gruix de la població al perpetu analfabetisme secundari”. El llibre, liderat per Enric Gomà, aplega propostes i percepcions de deu divulgadors i/o assessors lingüístics que tenen en comú un punt de vista: es miren la llengua des dels mitjans, que són el millor escenari per detectar com i en què la norma complica la vida a l’ús.

Que quedi clar, però, que les crítiques que farem aquí a l’actual norma no són crítiques a Fabra i l’IEC. El català seria avui segurament un patuès si Fabra i l’IEC no l’haguessin rescatat del caos en un marc social molt advers. La norma que avui tenim és infinitament millor que no tenir-ne cap o tenir-ne moltes; i és, a més, bàsicament, una bona norma. El que no és bo -tot i que ho explica una situació de resistència- és que el seu nucli s’hagi mantingut gairebé intacte durant un segle.

La revisió de la norma -i, sobretot, la del seu nucli- demana rigor, consens i gradualitat. Si no vol fer més mal que bé, s’ha de situar als antípodes d’un pim-pam-pum en què tothom hi diu la seva. Seria una falta de respecte als acadèmics i especialistes que no han parat de treballar-hi que el que proposem aquí no valorés la seva feina ni busqués la seva complicitat. Però, tot i valorar-la, els lingüistes dels mitjans creiem que podem i hem d’aportar-hi una dosi de realisme que és també fruit de molts anys de debat i reflexió. Som testimonis privilegiats de com i en què la norma no és assimilada, o entrebanca la llengua, o limita els seus registres, i és com a membre veterà d’aquest gremi i responsable lingüístic de l’ARA que intentaré resumir el que em sembla que hi hauríem de modificar i partint de quins criteris. Per començar, concretaré en sis punts per què crec que és oportú i convenient actualitzar la normativa.

Perquè toca de sobres fer-ho

Falta un any perquè es publiqui la nova gramàtica normativa

Perquè d’aquí un any l’IEC jubilarà per fi la considerada encara ara gramàtica oficial, la de Fabra del 1918 (reeditada fins al 1933), amb la publicació de la seva gramàtica normativa. De com s’orienti en dependrà que ajudi o no a normalitzar la llengua: que redueixi o ampliï la fractura entre norma i ús, entre correcció i intuïció. Serà un referent importantíssim, perquè, mentre que és lògic i saludable que els mitjans transgredeixin -anant un pas endavant- la perifèria de la norma (sobretot el lèxic), una transgressió heterogènia del seu nucli sintàctic seria una font de desconcert i desprestigi, un perillosíssim retorn al caos.

Per obrir-la als registres

L’actual norma estava pensada per a la llengua escrita d’una elit

Perquè l’actual normativa es va fer en molt poc temps i en un context cultural molt concret, el Noucentisme, i tenia per objecte el que anomenava llengua literària, la llengua escrita d’unes elits intel·lectuals, mentre que la que ara necessitem ha de regular un estàndard que inclou tots els registres (del més formal al més informal), que ha de ser assimilat per tota la població (que en fa un ús públic constant a les xarxes) i es vehicula en bona part a través d’uns mitjans audiovisuals en què domina l’oralitat espontània.

Per fidelitat a Fabra

El gramàtic creia que calia retirar les normes que no arrelessin en l’ús

Perquè el seu principal impulsor, Pompeu Fabra, va deixar escrit que algunes de les regles que proposava (les que s’allunyaven del català dels seus contemporanis, per això en deia “innovacions”) caldria modificar-les i fins i tot retirar-les si no passaven la prova d’integrar-se en la llengua espontània. I ara quan, gairebé un segle després de dir-ho, es constata que parts centrals de la seva normativa sintàctica ni tan sols s’han integrat en la llengua escrita dels catalans més cultes i conscienciats -tot i que l’escola les ha vehiculat durant més de 30 anys-, potser cal preguntar-se si almenys una part d’aquest greu fracàs s’explica pel poc realisme d’algunes propostes de Fabra i si ell mateix no es quedaria de pedra veient que les mantenim.

Per ajudar els docents

Molts alumnes tenen la sensació que el català és complex i artificiós

Perquè, sense una revisió normativa, l’escola, que no pot fer de la norma un tema de debat, es veu condemnada a fer de transmissora d’una llengua literària en el sentit fabrià -allunyada de la del carrer i fins i tot de l’estàndard dels mitjans- que crea en els alumnes la sensació que el català és massa complex, artificiós i difícil. És una llengua faltada de recursos per als registres més col·loquials i que massa sovint ni els mateixos professors dominen. No és estrany, doncs, que bona part dels alumnes, sobretot els que no el tenen com a idioma familiar, optin per no fer-ne la seva llengua de comunicació habitual.

Per fer pujar l’autoestima

Seria bo que els catalans cultes no necessitessin tant ser corregits

Perquè alguns punts de l’actual norma impedeixen al gruix de la població sentir-se segura i autònoma lingüísticament, amb l’enorme efecte descoratjador que això té en l’ús públic del català. Un ús que o bé tira pel dret en detriment de la qualitat o bé ha de passar pel control exhaustiu d’uns correctors que hi han d’intervenir molt més del que seria desitjable i normal tractant-se de la llengua pròpia del país.

Ara bé, enganyaríem molt el lector si li féssim creure que per normalitzar el català n’hi ha prou tenint una bona normativa. De fet, l’autèntic gran obstacle per a la normalització és el marc sociolingüístic anomenat bilingüisme : la convivència en un règim d’evident asimetria entre unallengua comuna i imprescindible per sobreviure -que és, a més, una de les grans llengües mundials- i la petita llengua pròpia del país, que només domina una part de la població i, lentament, es va dissolent en l’altra. La interferència sempre serà un enemic més temible i poderós que una norma desfasada. Però tan letal és per al futur de la llengua deixar-se anar en un catanyol que ens la invalida com a signe d’identitat com caure en el maximalisme depurador que aboca a un català impostat, llatinitzat i elitista. Si la norma s’enroca en un extrem i l’ús s’instal·la en l’altre, la fractura entre el català correcte i l’espontani no para d’eixamplar-se. Per ser assimilable i arrelar en l’ús, la norma ha de saber destriar entre interferència i evolució; ha de posar la trinxera en el que som, en el català viu més genuí; no pas en el que hauríem pogut ser, en el català hipotètic que parlaríem si la història hagués anat d’una altra manera. Aquesta és l’aposta de molts dels grans mitjans i la que voldríem veure reflectida en la nova gramàtica animats per l’esperança de poder-nos alliberar com més aviat millor del corrosiu bilingüisme.

Més continguts de