Com la lluita contra l’oligarquia a Atenes va canviar el nostre món

Una exposició mira al passat de Grècia per analitzar el present

Demos. Viure en democràcia, que es podrà veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) fins al 28 de juny, viatja a la societat atenenca del segle V aC per reflexionar sobre el present. “El museu no es vol quedar fora del debat actual. Vol aportar informació i reflexió”, assegura el director del MAC, Josep Manuel Rueda. “Hem volgut experimentar i posar interrogants. Ho fem a través de les arts plàstiques, les escèniques, i els mitjans de comunicació”, afegeix.

‘Demokratia’

El poder del poble s’imposa al domini d’uns pocs

L’exposició comença amb l’Atenes predemocràtica i repassa la figura de Clístenes, el noble atenenc que va impulsar l’any 509 aC els canvis democràtics. “La democràcia no va arribar a durar 200 anys, però en aquest període de temps van passar moltes coses”, detalla Principal.

Els grecs es van inventar la paraula demokratia (formada pels termes demos i krátos ), és a dir, el poder del poble en contraposició amb oligarquia, és a dir, el domini d’uns pocs. Només podien participar en el govern els ciutadans. Homes lliures, de pare i mare atenesos. N’estaven exclosos les dones, els esclaus i els estrangers. Tots els ciutadans, independentment de la seva riquesa, podien formar part de l’Assemblea, l’òrgan legislatiu.

“Era a través del teatre, amb la tragèdia i la comèdia, que es feia pedagogia sobre la democràcia i es plantejaven debats socials -destaca Principal-. Es feien obres de teatre dues vegades a l’any. Era tot un esdeveniment. La ciutat quedava deserta i es convertia en una catarsi col·lectiva. Havien hagut d’interrompre una obra perquè la gent plorava molt”.

L’ostracisme

La justícia popular condemna els abusos polítics

Una part de l’exposició està dedicada a l’ostracisme. “Si algú abusava del poder que li conferia el poble, els ciutadans es reunien i, a l’òstracon(un fragment de terrissa) escrivien el nom d’aquell que condemnaven a l’exili”, explica Principal. L’acusat havia de marxar deu anys a l’exili i era desposseït de tots els drets polítics. Aquest mecanisme no sempre era just, perquè estava al servei de les lluites entre diverses faccions polítiques. A vegades, s’intentava convèncer els ciutadans perquè votessin algú, o es feien “trampes”: “Es va descobrir en un dipòsit molts òstracons que els havia escrit la mateixa persona”, detalla Toni Ñaco del Hoyo. A l’exposició, l’ostracisme s’il·lustra amb la història de Temístocles. Aquest polític i general atenenc tenia el suport de les classes més populars i es va guanyar l’enemistat de la noblesa. Va combatre a la Primera Guerra Mèdica. Era un heroi de guerra que va aconseguir derrotar els perses però entre el 472 i el 471 aC el van condemnar a l’ostracisme i es va exiliar a Argos. Va acabar servint els seus anteriors enemics, els perses.

Llei versus justícia

La intransigència del poder i la desobediència

A través de la tragèdia d’Antígona, l’exposició explica una de les grans preocupacions -encara persisteix- de la democràcia: la lluita eterna entre justícia i llei. Antígona és el referent dels desobedients en el món clàssic. Aquesta dona insubmisa, filla d’Èdip i de Iocasta, decideix no acatar les ordres que ha escrit Creton, el seu oncle i governador de Tebes. Creton ordena que un dels germans d’Antígona, Polinices, no rebi sepultura i el seu cadàver sigui exposat a les aus i els gossos. Antígona és un símbol perquè desafia l’autoritat, i la desobediència és la pedra fundacional de la llibertat. Però no acatar la llei implica, en el cas d’aquesta heroïna grega, la mort.

La rebel·lió femenina

La unió del poble pot forçar grans canvis

A l’exposició, una comèdia grega serveix per il·lustrar com la unió de la gent, fins i tot de persones sense drets polítics com les dones, pot forçar els canvis. Els dramaturgs grecs van fer paròdia sobre un dels temes que més ha preocupat la humanitat i inspirat llibres, pel·lícules i articles: les relacions amb l’altre gènere. Lísistrata -en grec vol dir aquella que ha dissolt l’exèrcit - convoca les dones de les ciutats gregues perquè obliguin els homes a dialogar i pactar un tractat de pau comú entre les parts contendents. Ho fa a través de la resistència passiva: les dones es neguen a tenir sexe amb els marits. Aconsegueixen acabar la guerra.

El suïcidi de Sòcrates

La defensa de la legalitat per damunt de la legitimitat

El mètode socràtic de debat va permetre cercar noves idees o nous punts de vista. El diàleg, les preguntes i la ironia eren força comuns durant els simposis: “Era la segona part dels banquets, a la primera es menjava, a la segona es bevia i es parlava de filosofia, es discutia i es contemplaven espectacles eròtics”, detalla Principal. Sòcrates, però, es va crear molts enemics. “Va ser escollit com a cap visible i màxim exponent de la difusió de les idees oligàrquiques entre els joves”, detalla l’exposició. Els motius reals de la condemna eren polítics, però públicament va ser acusat i condemnat pels tribunals del govern democràtic d’Atenes per impietat (no creia en els déus) i per corrompre els joves atenesos. El filòsof era obstinat: la legalitat estava per sobre de la legitimitat. Va obeir la sentència i es va suïcidar bevent cicuta.

Més continguts de