PoetaEl 10 de maig, Maria del Mar Bonet va clausurar la quarta edició de Nits de Taverna, el cicle de cançó que se celebra a la vila d’Almacelles. No hi ha cap poble a la província de Lleida que mantingui una proposta de tanta qualitat com la que ofereix gratuïtament Almacelles. Només l’Slàvia de les Borges Blanques s’hi pot comparar, però ni tan sols la programació d’aquest és tan variada, versàtil i sensible al valor patrimonial a l’hora d’escollir els artistes. Felicitacions, doncs, a l’Ajuntament d’Almacelles i als seus tècnics de cultura. Però per si una oreneta no fa estiu, aquest poble del Segrià ja fa anys que es caracteritza per haver concebut la cultura com la pedra de toc del seu desplegament. Les Nits de Taverna les acompanya el Festival Català-Occità, gràcies al qual hem pogut conèixer que a Occitània hi circula una cultura no francòfona apta per irradiar-se a través dels mitjans de comunicació de masses. En aquest sentit, però, al país de Manuel Valls, igual que aquí, tenen les coses molt clares.
A Almacelles, l’artífex de posar en valor la cultura ha sigut l’alcalde Josep Ibarz. Des que hi governa, a part del que he dit, hi ha construït el MAU (Museu d’Arquitectura i Urbanisme), el qual il·lustra la història d’aquestes disciplines a partir del relat que singularitza la vila des que la va haver de reconstruir al segle XVIII Josep Mas Dordal (les tropes de Felip IV la van anorrear durant la Guerra dels Segadors i restà despoblada durant més d’un segle). Els plànols que dissenyà els calcà un segle després Ildefons Cerdà per a l’Eixample de Barcelona. Però si el MAU és la seua gran obra, Ibarz no ha parat d’editar llibres, de fer exposicions (la darrera, de gravats de Miró), ni de guarnir el poble d’escultures, flors i vegetació. Fruit d’això, esclar, avui Almacelles és un poble bonic. La cultura ja ho té, que fa belles les coses. I la bellesa no és pas un concepte menor. Recordeu que ja Plató la comprenia com el vehicle per arribar a la saviesa. Un poble, doncs, com més bell, més savi. Un poble, una porta, un balcó, una forquilla, una ànima... Ens n’hem allunyat tant, de la filosofia, que se’ns han obert les nafres de la lletjor, per les quals supuren el pus i la mesquinesa de la ultradreta. Per això fan falta dirigents com Josep Ibarz. I és que no fou en va que va nàixer a París; hi va nàixer, s’hi va criar i s’hi educà. I París, ja ho diuen, bé val una missa.
