PoetaGranets de verí infecten les aigües, / la masia limita amb la presó maleïda, / la cara del botxí sempre és ben amagada, / la gana amenaça, s’obliden les ànimes, / el color és el negre, el nombre és el zero. / I quin xàfec que ha de caure! Fa seixanta anys que Bob Dylan escrigué aquesta cançó, i sembla que ja escapen gotes. Ens caldran eines per suportar el xàfec sense perdre-hi gaire, o sense perdre-ho tot; per mantenir la calma, la fortalesa i l’alegria. Però no estic gaire segur que disposem d’aquestes eines psicològiques o espirituals. La filosofia, per exemple. Avui ha perdut tota importància en els plans d’estudis i, doncs, en qualsevol àmbit social. Per això, quan un s’està debatent entre tallar-se les venes o ficar el cap al forn, no li pot ressonar, posem per cas, “No posis la felicitat en mans alienes, no esperonis cap esperança. L’alegria ha de néixer a casa teua. La vera alegria és austera. Obre la porta a la pobresa, medita com suportar el dolor, refrena els plaers. Els metalls més rics s’amaguen sota la terra i el fang” (Sèneca).
La poesia? Desapareguda en combat. Els versos que abans dels mass media circulaven desinfectant l’aire, ara són sortilegis només comprensibles pels bruixots. Quina pena que no ens sapiguem versos! De mossèn Cinto, per exemple: un matrimoni miserable; ell és al llit, malalt, i no pot treballar, i ella cuida el nadó i canta. Ell: “I tu cantes? Valga’m Déu! / Vols que ma pena s’ignore? / Per què cantes, amor meu?” Ella: “Perquè el nostre fill no plore”. Uf! El Carpe diem d’Horaci: “Cull el dia d’avui, / beu vi i no confiïs en el demà”. Els que Ausiàs March arrencava del fons de la psique: “Tot el que veig em porta en record / lo mal present i lo que és per venir; / lo negre a prop del blanc / encara es fa més viu: / un poc plaer ma dolor fa més fort” (déu-n’hi-doret!). Ja que el món se n’ha desentès, l’escola hauria d’empeltar-nos des de ben petits de poesia, filosofia, cançons, mantres o oracions per tal que en moments de foscor en disposéssim com aplicacions de llum i escalf gratuïtes, immortals i sense bateria.
Però com que no és així, anem a les palpentes buscant el sentit de la vida en succedanis o en pràctiques exòtiques. I no hi tinc pas res en contra. Però penso que les nostres padrines, les tardes d’estiu, de la cadira de bova estant, ja assolien el nirvana tot cosint, resant o badant en la fresca de l’entrada del casal. Com de fet tenim tots els fruits de la saviesa al rebost dels nostres avantpassats. La cadira de boga ja l’hem llençat i la collita s’està corcant.
