SILVINA I ACCIÓ!

Cabdells poètics en femení

Els humans ens movem entre la raó i l’emoció. A les entranyes de les nostres ments l’ideal és l’equilibri entre les dues, però sovint ens capfiquem quan no comprenem alguna cosa. Val la pena deixar-se endur per les emocions i, senzillament, sentir!

La poesia i la seva (in)intel·ligibilitat generen un cert pànic i el vincle que hi establim és complex. Hi ha un mur entre la poesia i la societat que, en part, en boicoteja l’acostament. Quan som valents i perdem la por a no entendre, destapem l’encís de la lírica i evidenciem que la poesia s’ha de respirar, de beure, de viure.

La poesia em té el cor robat. M’agrada llegir-la, m’agrada escoltar-la, m’agrada sentir-la. Em captiven els recitals poètics en què la veu m’atrapa i les paraules em mouen per dins. Defujo aquella odiosa cantarella “suposadament” poètica, l’entonació tediosa o la poca gràcia d’alguns poetes/recitadors, que estimulen l’impuls compulsiu de consultar constantment l’hora al meu dispositiu mòbil.

Aquest estiu vaig assistir a l’espectacle de poesia d’autores interpretada La boca descosida. No vaig mirar el mòbil! Feia temps que no vivia la poesia amb la intensitat i la plenitud amb què ho vaig experimentar. I tot gràcies a la rapsoda Alba Mascarella, que sap trencar els prejudicis associats a la poesia. La boca descosida és una creació “fresca i innovadora” en què copses l’essència de la poesia. L’Alba Mascarella té la destresa d’interpretar l’emocionalitat dels versos d’escriptores il·lustres i d’esfilegassar bellesa, poesia i sensibilitat. La màgia i la llum de la recitadora rauen en l’emoció amb què acarona els mots. En l’escenificació poètica, els poemes prenen vida i dansen connectats a la seva energia femenina.

Joana Raspall, Bel Olid o Maria-Mercè Marçal són només algunes de les autores que brollen a l’espectacle. Els espectadors vam corroborar una realitat funesta: no coneixem moltes de les autores. Fins i tot jo, que em considero una, diguem-ne, feminista llegida, vaig fer un exercici d’humilitat literària al descobrir noms que ignorava. La clatellada al meu egofeminisme cultural va ser monumental! Al sobreposar-m’hi, no vaig poder evitar preguntar-me: “On són les dones en la poesia? Per què no les coneixem?”

Més continguts de

El + vist

El + comentat