EscriptorLa Casaleta era un quiosc de llauna on s’hi dispensava, exclusivament, llaminadures. La ubicació era ben siciliana: encastada a la paret del darrere de l’eglésia, a tocar del cinema del poble. D’aquell racó Giuseppe Tornatore n’hauria fet una pel·lícula, segur. En canvi per als vil·latans la Casaleta era una institució més i, com a tal, no calia ni ha calgut mai donar-li importància. Existia? Sí. Doncs llestos. Qui regentava el petit establiment era una senyora gran, més aviat grassa i amb un pentinat que, aleshores, al no ser moda, qualificaven d’estrafolari per massa curt i pel traç decolorat. A la senyora en qüestió li deien la Casaleta. Per què complicar-se la vida i dir-li d’una altra manera o pel seu nom? I al seu marit, Casaleto. Així de senzill.
Entre setmana els més petits es miraven el quiosc de reüll. Com un núvol de sucre perfectament temptador, a pocs metres de les escales de l’escola, només abastable a partir del cap de setmana. Capses plenes de regalèssia vermella i negra, gominoles de mil formes, farcides, enfarinades, xiclets, una varietat inesgotable d’snacks i dos elements que, en funció de la temporada, eren els més venuts: uns pots de forma cilíndrica que contenien sidral, i els globus. De la combinació d’aquests dos components en sortia un giny tirador poc precís per al qual, com a munició, s’emprava o bé pedres diminutes o bé el pinyol del fruit pudent que feien els arbres de la plaça. No consta que ningú hagués perdut cap ull, però.
L’esplendor de la Casaleta arribava el diumenge a la tarda. La canalla sortien de casa mudats i amb dos o tres-centes peles a la butxaca. Es trobaven i, gairebé sense dir-s’ho, hi feien cap. Ella, la senyora extravagant, no es mostrava gaire simpàtica, més aviat al contrari. Enraonava un català oriental que la feia encara més desconcertant. Darrere el mostrador prenia paciència davant els desitjos dubtosos i naturals de la innocència. Davant tanta oferta la boca es feia aigua i els ulls anaven bojos d’un prestatge a l’altre: posa’m -no la tractaven pas de vostè- dos d’això. Bé, no, dos d’allò. I ella, aguanta i, al taulell, anar posant i traient collonades d’una en una.
De la Casaleta ningú no se’n recordava més fins l’hora de tornar a casa, quan es feia fosc i s’encenien les faroles dels carrers i el quiosc de llauna quedava solitari, protegit per l’ampla esquena de pedra de l’església. A ella, encara dins, se la veia traginant, recollint sota la trista bombeta, com un astronauta dins l’Sputnik.
Un dia la Casaleta, el quiosc de llauna, va desaparèixer. Ella també, com si, cansada de tanta ruqueria, hagués optat per engegar els motors de la nau i tornar al planeta d’on venia. Al seu lloc va quedar l’àrea llustrosa que el pas del temps no havia ennegrit. La llegenda, ara, forma part de l’imaginari col·lectiu, i el poble ha passat de l’addicció a les estones ensucrades en companyia, a la dependència solitària de les pantalles.
