Poeta“Poeta i fangador sóc / i faig la feina tan neta / que fango com un poeta / i escric com un fangador”. L’home s’ha relacionat amb el món, històricament, a través de la cultura. Si és passant-hi la rella que ara ve i ara torna per fer-li parir els fruits que sadollen el cos, parlem de cultura del camp, d’ agricultura. I si la rella l’ha passat amb la llengua solcant l’aire, o amb un esmolat bouet Bic sucant en sa tinta sobre el paper, anant i tornant a cavall d’una rima, aleshores tenim la celicultura, o sia, el cultiu del cel. I amb la celicultura l’home s’ha relacionat amb l’Edèn, per alimentar aquest aire que ens fou inspirat per un esperit que no ha d’expirar. I així és que tenim doble feina i que no sols hem de péixer la carn sinó també allò que ens dreçà la columna i ens inclinà la testa cap a l’espai, el qual assenyalàrem enyorats com l’ET, dient “Casa meu!”, com si aquí no fos realment casa nostra. ¿I qui és el pagès del cel, qui ratlla amb la rella el blau firmament? “Poeta i fangador sóc...”. Sí, senyor: ho revelà mossèn Cinto, el pare de la pàtria, que serrà d’or Montserrat i embarretinà la llengua: el celicultor és el poeta, aquest ésser aeri germà de l’agricultor; aquest albatros germà de la cuca de llum -que s’arrossega i se sap il·luminant. Aquest joglaner que dilueix les fronteres entre el pler i el plor: “Sa tinc lo cos e malalt l’esperit”, March es plany i ens plau. “Jo de Déu no en tinc ni cinc, / només l’ànima / i l’hi penso tornar!”, Peire Cardenal renega i ens retorna la fe.
La poesia és bellesa. I la bellesa té la virtut d’alegrar el cor. I si no, ¿per què quan camino a primavera entrada per l’Eix Comercial i veig aquell estol de fadrines els vestits escurçats, ensandaliats els peuets i escampats per l’esquena els cabells, m’enriolo sense voler? O qui m’explica com turmells i malucs se’m rebel·len lliscant pel parquet del menjador de casa quan sento una melodia fresca? O quan m’endinso a la Mitjana i m’ajec a la soca d’un àlber, i s’apareix la puput a clavar sota terra aquell bec que demana cuquets; o si més enllà una serpent de coll verd creua sssibil·linament el camí; o si enfilo una obaga a trenc d’alba i me’n trobo un senglar que ja torna al seu jaç, ¿per què ensems que tremo de por, fremeixo de goig, els ganglis segregant adrenalina i endorfina pertot? ¿Per què?
