Fèlix Larrosa: “No he rebut cap herència política perquè jo no soc hereu de ningú”

Alcalde de lleida

Entrevistar un alcalde, sigui de la localitat que sigui, sempre imposa, tant pel respecte que es mereix algú en qui tanta gent ha dipositat la confiança com per la dificultat d’accedir-hi que, erròniament o no, se li suposa. Però no és el cas de Fèlix Larrosa (Lleida, 1964): d’una banda, no ha sigut elegit a les urnes i, de l’altra, es tracta d’un polític proper, dels que no marquen distàncies. De fet, just entrar al seu despatx m’abraça amb un afecte gens fingit, cosa que hauria esdevingut impensable en el cas del seu antecessor. Malgrat tot, l’ombra d’Àngel Ros esdevé més llarga del que a ell li agradaria...

Què en queda de l’estil Ros en l’actual alcalde?

Cadascú té el seu propi estil, i en el moment que una persona ja no hi és aquest estil desapareix. Jo actuo com soc jo, no em trobaries pas canviat de quan ens vam conèixer ara fa uns anys. És a dir, un nou alcalde, un nou estil.

¿Com valora l’herència que li ha llegat Àngel Ros?

No em considero hereu de ningú i, per tant, no he rebut cap herència.

Què li diu la família d’aquest nou repte?

Abans de presentar-me a les primàries del meu partit vaig demanar el consens a tota la família. Ara em veuen feliç, tranquil i serè, començant per la meva mare i acabant per les meves filles, i això em tranquil·litza.

¿Com es guanyen unes primàries sense ser el candidat oficialista?

Es tracta de presentar un projecte, un model, un lideratge i un estil. Vaig treballar plenament per convèncer els afiliats sobre qui era jo i com podia afrontar la posició de l’alcaldia. Durant el procés de primàries em vaig sentir molt empoderat per la militància, entre tots em van fer millor candidat i millor persona, i és que hi havia tantes persones que em traslladaven la seva visió, les seves inquietuds i els seus anhels, que era impossible no créixer com a persona i com a polític.

Dels seus antecessors, ¿amb qui es queda: Ros o Siurana?

No triaré, tampoc no et contestaré amb el tòpic que no es pot triar entre el pare i la mare, només et diré que tots dos tenien estils molt diferents i que l’estil Larrosa serà molt diferent dels estils Siurana i Ros.

¿Ja s’ha plantejat algun nom de cara a la seva futura candidatura a l’Ajuntament de Lleida?

No, no hi he pensat ni un minut, en les llistes, ni un sol minut. Només sé el que m’han traslladat alguns regidors actuals sobre el que creuen que han de fer o el que faran. En definitiva, converses informals en què, això sí, una regidora m’ha manifestat el seu desig d’acabar la seva participació en la primera línia de la política municipal.

Presseguer, Camps i Mínguez havien sonat com a clars favorits a substituir Ros al llarg dels últims anys, però finalment ha sigut vostè l’elegit. ¿En quin moment decideix entrar a les travesses?

Quan Ros anuncia que deixa l’alcaldia, l’1 d’agost, ni més ni menys. Jo no treballava amb la idea de ser alcalde, malgrat que m’ho puguin atribuir, i és que alguns diuen que quan faig el salt a primer secretari de l’agrupació ho faig per aspirar a l’alcaldia. Però no és així, al contrari, és després d’un període de crisi en el si del partit, que acaba en mans d’una comissió gestora. I com que no s’albira cap moviment de lideratge, em postulo com a candidat únic i, de totes maneres, poso les urnes.

Vist el tarannà, també estilístic, dels seus antecessors, ¿creu que la ciutat està preparada per a un alcalde com vostè?

Espero que sí [riu]. Realment desitjo que sigui així.

Els ciutadans tenen dret a saber com és el seu alcalde. Ajudi’ns a conèixer-lo una mica millor...

Soc tossut, de vegades no m’agrada que em portin la contrària, però soc molt fàcil en aquest aspecte, perquè quan algun dels meus col·laboradors em renya després li acabo donant la raó, rectifico ràpidament. També soc molt intuïtiu, cosa que té riscos, perquè això em porta a arriscar massa. I tinc molts defectes: per exemple, m’agrada parlar massa, però també m’agrada escoltar. Per això les converses amb mi s’allarguen tant, com és el cas... [Riu.]

Finalment heu optat per canviar quatre plaques dels carrers franquistes de Lleida, però l’oposició no s’hi conforma i demana la retirada d’altres noms com el de Casimiro Sangenís. ¿No seria millor treure’ls tots i acabar amb aquesta polèmica?

Ells que facin el que vulguin, però jo d’aquest tema ja no en parlaré més, per un motiu d’allò més clar: hem actuat amb tota la racionalitat del món. Per tant, en el cas d’aquelles persones que ha quedat fefaentment demostrat que van participar en l’aixecament del 1936 i la repressió posterior, que són quatre, se’ls retirarà el nom dels respectius carrers. La Plataforma Lliure de Franquisme fins i tot ha hagut de fer-se enrere en relació amb el nom de Lluís Besa, un regidor de la Paeria que va ser afusellat i al qual el règim franquista va concedir un carrer, perquè ningú no ha aportat proves que tingués cap paper en el cop del 36. És lògic que hi hagi visions diferents sobre aquest tema, però ara ha arribat l’hora de recuperar un altre esperit, el de l’entesa i el diàleg, i d’oblidar-nos de debats estèrils.

Fa la sensació que Ros tenia molta pressa a enllestir el nou POUM de la ciutat. És així?

Vam començar a treballar en el POUM fa set anys, i set anys no considero que sigui córrer, precisament. El pla vigent ens abocava a consolidar una greu situació de desconnexions urbanes, tenim espais que s’han d’optimitzar i que hem d’incorporar al traçat de la ciutat per fer possible una Lleida més cohesionada, també en principis d’eficiència i sostenibilitat i de funcionament dels serveis urbans. De fet, tant el sistema d’espais verds com el d’equipaments s’han de repensar per donar més confort a la ciutadania. Tanmateix, quan la Generalitat va anunciar que la variant sud no seria una realitat ens vam adonar que calia dur a terme un planejament en profunditat de la connectivitat del sud de la ciutat. Tingues en compte que les ciutats són ens molt vius i, per tant, havíem de crear una eina que ens permetés adaptar-nos ràpidament a les necessitats que es poguessin generar. Per cert, ja t’he dit que m’agradava molt xerrar, oi? [Riu.]

Dels nous pressupostos ha afirmat que són sòlids, ambiciosos, rigorosos i que toquen de peus a terra. En canvi, l’oposició els considera continuistes i amb una previsió d’ingressos totalment irreal. ¿A qui ens hem de creure?

Dona una ullada a les esmenes que han presentat la resta de grups i no en tindràs cap dubte. D’una banda, el Comú vol que pressupostem 2 milions d’euros més en una taxa que està impugnada; de l’altra, la Crida ens demana que incrementem els ingressos en funció de les sancions als pisos buits, i en aquest sentit vull recordar que ja hem obert més de 200 expedients per pisos buits a la ciutat de Lleida que ens ha tombat el TSJC. Són només dos exemples que demostren que jo així també faria uns pressupostos brutals. L’oposició no ens pot demanar que destinem 50.000 euros a una obra que els tècnics asseguren que no costarà menys de 300.000 euros només per acontentar l’associació de veïns d’un barri, perquè amb aquests diners com a màxim podrien arreglar 100 metres d’una vorera. L’alcalde, per tant, no ho inclourà als pressupostos, bàsicament perquè no pot pagar l’obra sencera.

¿L’incomoda seguir comptant amb el suport de Ciutadans?

Estic molt còmode i tranquil. El projecte que presentem és 99,8% socialdemòcrata i progressista, com es pot comprovar en el cas dels pressupostos acabats d’aprovar. És lògic i legítim que en una situació de negociació política s’incorporin altres propostes, i les esmenes del grup de Ciutadans resulten assumibles i encaixen perfectament en el model de ciutat.

Un futur pacte de govern amb Toni Postius sembla inviable...

El Toni té un problema: no el veig constant ni fiable. Per tant, seria complicat.

El jutjat de Lleida l’ha citat a declarar per les presumptes irregularitats de l’EMU denunciades per Postius mateix. ¿Com està vivint aquesta situació?

Amb tranquil·litat. Tinc el convenciment absolut que no hi ha hagut cap irregularitat. Formava part d’un consell d’administració assistit per serveis tècnics i jurídics que ens assessoraven perquè totes les nostres decisions estiguessin dintre de la legalitat vigent.

Amb l’adeu de Ros i Reñé, ¿comença una nova era política a Lleida?

Respecte absolut per Reñé i per la presumpció d’innocència. Ara bé, hem de ser molt prudents, rigorosos i transparents, són principis que sempre hem de tenir presents quan exercim un càrrec a l’administració pública.

L’oposició li augura una vida política curta i li agrada anomenar-lo Larrosa el breu. ¿Com preferiria ser recordat?

Larrosa, el de la bona política.

Més continguts de