LleidaParlar de l’any 1987 és fer-ho d’una generació daurada del Futbol Club Barcelona: Messi, Piqué, Cesc, Pedro i, en menor mesura, Marc Valiente, Víctor Vázquez, Pau Torres... I també Roger Giribet, un jove d’Artesa de Segre que dels 13 als 19 anys va compartir vestidor amb aquests futbolistes excepcionals. “Els que arriben al Barça són jugadors ofensius en la seva majoria, referents als seus clubs d’origen, que han d’adaptar-se o morir. En el meu cas, per exemple, vaig començar de davanter i vaig acabar de central”, explica Giribet, que va acabar a les files del club blaugrana després de marcar-li quatre gols quan jugava amb els petits del Lleida Esportiu.
Malauradament, l’entrada d’Alexanko al Futbol Club Barcelona va desembocar en la seva sortida quan tot just acabava de ser promocionat al Barça C, una decisió traumàtica per a l’artesenc i, de retruc, per a la seva família. “El meu pare es va enfadar molt perquè em van fer fora durant la primera setmana d’exàmens”, recorda Giribet, un dels pocs de la seva generació que havia optat per cursar estudis universitaris. “Deu anys i un màster en educació emocional després, m’adono que allò em va servir per conèixer l’Emili [Vicente], el meu referent personal i esportiu, però amb 19 anys aquella situació em resultava molt difícil de pair”, assegura.
Així, doncs, Emili Vicente, un dels noms en majúscules del futbol lleidatà i andorrà, era l’encarregat de recuperar per a l’esport aquest jove de 19 anys que s’havia quedat a les portes de debutar amb el primer equip del Barça. “Em fitxa pel Balaguer i es converteix en el meu professor a l’INEF. Gràcies a ell vaig viure la vida que m’havia deixat perdre els últims sis anys”, assegura l’actual coordinador de l’àrea de metodologia del FIF Lleida, que no pot evitar emocionar-se al recordar la figura del seu exentrenador i exprofessor, que va perdre la vida el 25 de maig del 2017 en un accident mortal mentre pujava en bicicleta el coll de la Gallina, a Sant Julià de Lòria.
Una altra pedra al camí
El fitxatge pel Terrassa, un Segona B, esdevé el ressorgiment de la seva carrera futbolística després d’uns anys difícils, fins que una greu lesió als isquiotibials l’obliga a passar pel quiròfan a pesar de les seves reticències inicials: “Vaig estar dos anys jugant i no jugant, fins i tot em vaig guanyar el sobrenom de Tortuga Giribet”.
Però la tortuga va prémer l’accelerador matriculant-se en dos màsters, el primer en direcció esportiva, al costat, un cop més, d’Emili Vicente, i el segon en educació emocional, que li van servir per crear un model d’entrenament en què els valors i les emocions adquireixen el protagonisme principal. En definitiva, un punt d’inflexió per a la seva trajectòria professional que el va dur a retrobar-se amb el seu amic Pedro Rodríguez, actualment al Chelsea, que el va contractar per fer-se càrrec de les activitats esportives de la seva fundació, amb seu a Tenerife. A més, fa dos anys es va incorporar al FIF Lleida per aplicar-hi el seu model d’entrenament formatiu i actualment col·labora amb Gerard Piqué per posar en marxa la secció de futbol formatiu de l’Andorra.
“El que intento fer és incloure les competències emocionals i els valors de manera holística dins dels entrenaments, un enfocament que s’adreça a la construcció personal del nen”, argumenta Roger Giribet, que també posa en relleu el paper dels pares: “S’haurien de limitar a preguntar als seus fills com estan, com ha anat el partit i com s’ho han passat”. Tres preguntes per a les quals, deu anys després de la seva sortida del Barça per la porta del darrere, per fi ha trobat la resposta.
