JAUME GILABERT: “Montgai Màgic és un referent per als mags, tant amateurs com professionals”

Un any més el poble de Montgai (Noguera) celebra durant quatre dies la Fira de la Màgia al Carrer. L’objectiu de la mostra és donar a conèixer les diferents especialitats de la màgia, i aquesta 10a edició estarà dedicada a l’humor. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb Jaume Gilabert, alcalde de Montgai, president de la Diputació de Lleida de l’any 2007 al 2011 i actual portaveu d’ERC a la corporació provincial.

Com i per què neix Montgai Màgic?

Quan vam entrar a l’Ajuntament, l’any 2007, vam proposar fer dues fires a Montgai que fossin úniques i completament específiques. Una és la del sabó, que se celebra a l’abril, ja que Montgai té una gran tradició sabonera, única a Catalunya i a l’estat espanyol. D’altra banda, precisament en aquella època vam tenir la sort que hi havia un mag al nostre territori que estava començant a despuntar, el mag Reivax. Va ser arran de la seva intenció de fer alguna cosa relacionada amb la màgia a Montgai que vam decidir fer la Fira de la Màgia al Carrer, que preteníem que fos, salvant les distàncies, semblant al que va ser FiraTàrrega als seus inicis.

Ja que la desena edició està a punt de començar, ¿podríem fer balanç d’aquests deu anys de màgia a Montgai?

El festival va començar com una cosa de cap de setmana amb poca gent i any rere any ha anat creixent i evolucionant. Ja fa uns anys que el vam ampliar amb un dia més dedicat a la màgia solidària, i ara fa cinc anys hi vam afegir un quart dia destinat a les escoles. Aquesta ha sigut l’evolució més significativa, però hi hem anat introduint moltes altres novetats, com conferències. No oblidem que Montgai Màgic és un referent per als mags, tant amateurs com professionals, i és per això que volem oferir coses que estiguin adreçades específicament a ells.

Aquest any a Montgai heu inaugurat Lo Carreró. ¿Com vau arribar a la decisió de convertir-lo en un espai de cultura i oci a l’aire lliure?

Fa quatre anys decidim, dins del pla de barris, recuperar aquest espai tancat, i durant tot aquest temps, tot i que de manera interrompuda, s’hi han estat fent obres de rehabilitació i recuperació patrimonial. Fa un any, quan ja havíem acabat prop del 90% d’aquestes obres, arribem a la conclusió que aquesta recuperació en l’àmbit patrimonial està molt bé però que s’hauria d’anar una mica més enllà. És en aquest moment quan decidim fer una concessió administrativa perquè algú pugui gestionar aquest emplaçament com un espai no només d’oci, sinó cultural, participatiu i d’inspiració.

Quina diferència hi ha entre la Diputació que presidia Jaume Gilabert i l’actual Diputació de Lleida, amb Joan Reñé al capdavant?

Són etapes diferents i tots tenim coses bones i no tan bones. Estic segur que durant la meva etapa hi va haver coses que es podrien haver fet millor, i segur que a l’època actual també hi ha coses que es poden fer molt millor. En aquella època nosaltres, per exemple, vam crear una convocatòria pública per a totes les entitats de la província de Lleida, fet que permetia que tothom que presentés un projecte rebés una subvenció per dur-lo a terme. Desgraciadament, és una de les coses que s’han perdut. En el moment en què nosaltres hi vam entrar, la Diputació estava bastant tancada al món exterior, cosa que tampoc vull que es consideri com una crítica cap al meu antecessor, Isidre Gavín. Però sí que és veritat que nosaltres vam intentar obrir-la una mica més a l’exterior, creant el màxim de convocatòries públiques possibles, perquè tots els ajuntaments se’n poguessin beneficiar igual, independentment del seu color polític o de la relació política o personal que tinguessin amb l’equip de govern.

L’1 d’octubre el poble de Montgai va viure una anècdota bastant curiosa. Ens la podria explicar?

A Montgai va passar una cosa molt curiosa, i més tenint en compte com van actuar a la resta de poblacions. Per començar, nosaltres vam poder votar amb tota tranquil·litat, i abans que vinguessin a visitar-nos la veritat és que ja havia votat un gran percentatge de la població. Al nostre col·legi electoral aquell dia teníem totes les portes obertes amb excepció d’una, que no sé per què estava tancada, ni tampoc no sé què hi havia allà dintre. Ningú de nosaltres no s’havia adonat que estava tancada, la veritat. Però el més curiós és que quan el cos policial va entrar al col·legi van buscar l’urna, però aquella porta no la van obrir. Pel que havíem sentit que havia passat en altres poblacions el més normal és que haguessin trencat la porta per comprovar si l’urna hi era o no, però no va ser així, la porta va quedar intacta. Suposo que van veure molt clar que allà ja no hi havia res a fer. De totes maneres, va ser una sort, almenys a Montgai la visita d’aquesta gent no ens va generar cap despesa d’índole econòmica.