JUDIT VALL: “Les dones seran les principals damnificades de la crisi del covid-19”

Fa docència i recerca a la Universitat de Barcelona (UB), però es queda amb la recerca. Es va formar entre Barcelona, Winnipeg, Colchester, Cambridge, Maastricht, Nova York i Tolosa, però es queda amb Winnipeg, on tot just acabada d’aterrar agafava una limusina per traslladar-se fins a la residència universitària. “Vaig preguntar preus als taxis i a les limusines i no hi havia gaire diferència”, esgrimeix la targarina Judit Vall, que no renega de la seva condició d’economista.

¿Anar en limusina és més propi d’una capitalista que d’una economista o no són incompatibles?

Tots els economistes som una mica capitalistes, i qui digui el contrari menteix. N’hi ha tres o quatre, d’excepcions, però representen un 0,1%. Ara bé, dins dels economistes m’agrada pensar que soc la menys capitalista [riu]. Certament, veig alguns dels avantatges que té el mercat, però també crec que s’ha de regular perquè per si sol genera massa desigualtats.

Quins avantatges del mercat ens ajudaran a sortir de la crisi?

Els economistes tenim una discussió sobre si la recuperació tindrà forma de V o de L. Ara hem baixat, per força, perquè ha estat tot tancat i no hi ha hagut transaccions econòmiques. El que no està clar és si tornarem a pujar superràpid o no. Depèn de com vagi el desconfinament, de si hi ha rebrots i ens hem de tornar a confinar, de quan trobin la vacuna i puguem reprendre amb garanties tota l’activitat econòmica... Però sí que serà una crisi molt important, almenys a Espanya.

¿Hi ha països que ho han fet millor que Espanya, doncs?

El que haurien pogut fer, i hauria tingut conseqüències molt positives, és una política de comunicació més clara i contundent. La desorganització comunicativa ha generat molta incertesa, i això també afecta les decisions econòmiques que pren la gent.

¿I creus que aquesta gent n’haurà après alguna cosa, de tot el que ha passat?

Des de la universitat estem duent a terme diverses recerques relacionades amb el covid-19. Una d’elles té a veure amb la manera com ha afectat la nostra disposició a pagar pel sistema de salut públic i les conseqüències per al sector sanitari: el que hem vist és que, així com les retallades del 2010 van perjudicar molt la qualitat del servei però la gent no n’era gaire conscient, la crisi del covid-19 sí que ha fet que prenguem consciència de la importància de tenir un bon sistema de salut públic.

Quines altres recerques relacionades amb el covid-19 esteu duent a terme?

Entre altres coses, estem mirant de passar enquestes al personal sanitari per valorar com els ha tocat aquesta crisi a nivell d’ansietat i de salut mental en general. En aquest sentit, també estem estudiant algunes dades de Google quant a determinades cerques de paraules: depressió, atac de pànic, ansietat...

Temes d’economia de la salut...

Sí. De fet, són la meva especialitat. Per exemple, la meva tesi analitza algunes de les polítiques d’inserció laboral existents per a persones amb discapacitat, per valorar quines funcionen i quines no. I Espanya és un dels països a la cua en aquest àmbit. També he estudiat quin impacte ha tingut la crisi sobre la salut dels nens, o el decret que va aplicar el PP el 2012 i que va deixar sense accés al sistema de salut públic els immigrants indocumentats, per avaluar l’impacte sobre la mortalitat i la violència de gènere en aquesta comunitat.

Es parlava del col·lapse de la sanitat pública, però finalment ha aguantat el tipus millor que el sistema educatiu.

Jo soc molt crítica amb el sistema educatiu. Aquí s’han tancat les escoles de manera taxativa quan penso que s’havien de deixar oberts uns serveis mínims per als fills dels treballadors essencials, tal com han fet França, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Holanda... Reobrim tots els comerços i fem anar tota la gent a treballar però no donem opcions a les famílies, sobretot a les monoparentals, que es veuen forçades a deixar els nens amb els avis. A més, des de la literatura econòmica està comprovadíssim que perdre setmanes d’escolarització té efectes nocius de cara a l’entrada al mercat laboral.

Els infants, doncs, ¿seran els grans damnificats d’aquesta crisi?

No, ho seran les dones. Les altres crisis, com la de la construcció el 2008, havien afectament majoritàriament els homes, a diferència d’aquesta, atès que la restauració i el sector serveis estan molt feminitzats, amb dones que cobren els salaris més baixos i que ara, a més, han perdut la feina. Tanmateix, sense escola, són les dones les qui assumeixen l’augment de les tasques familiars. I també sabem que en períodes de confinament pugen els casos de violència domèstica... Per tant, tots els avenços dels últims anys en termes d’equiparació salarial i polítiques de gènere se’n podrien anar en orris.