PoetaEra impossible veure evolucionar Kobe Bryant per la pista i no sentir un formigueig a la glàndula pituïtària avançant com un rierol cap a la medul·la espinal fins a desplomar-se a la sang en un Niàgara d’endorfines que ofegués l’ànima de plaer. I per això m’afectà, anit, assabentar-me de la seva mort. Perquè, com passa sovint, els esportistes amb tant de talent tenen una personalitat acolorida, artística, juganera. I Bryant era així. I passa perquè és gent que no ha perdut la innocència i es pren la vida i l’ofici com un joc. Afronten la competició i l’existència amb la vitalitat del nen que surt a l’encontre d’aventures. De fet, l’origen de la paraula esport ja és aquest. En català antic deport vol dir “transport de l’esperit, distracció”. Curiosament, la paraula escola té un significat similar. En grec skhole volia dir “lleure, oci”. El temps d’aprendre, doncs, d’entrar en contacte amb la música, la filosofia, la poesia, era com fer una sèrie de massatges a l’ànima perquè es relaxés, i s’expandís més enllà de les cadenes del negoci, paraula, que, per cert, vol dir “no-oci”, per tal com els negocis (haver de treballar, fer declaracions, tornar hipoteques...) fermen les ales de l’esperit un cop acaba la infància perquè no viatgi mai més als paradisos que revelen les muses.
Resulta interessant observar com l’evolució de la llengua delata les intencions del món d’aniquilar les parcel·les per al gaudi, per al lleure, per a la llibertat. Perquè ara l’esport significa competició i diners sobretot; i l’escola, o més exactament el cicle educatiu, l’únic camí per a l’èxit social -llevat que un tingui sort en el negoci de l’esport o en la indústria (que no en l’art) de la música-. Jo m’hi rebel·lo. I passo per la vida jugant, ballant, amb la sort o amb la desgràcia, però ballant. Molta gent que només em coneix la faceta d’home de lletres se sorprèn quan saben les estones que dedico a mirar vídeos de Pelé, Comanecci o Bryant: sento plaer. A l’altre costat, he vist estranyats uns quants intel·lectuals que només m’imaginen -per tenir-m’hi confinat- a les tavernes de la contracultura i l’extravagància, si m’han ensopegat en un concert de Bach o llegint Jesús Infant de Mn. Cinto: sento plaer. Personalment, és l’única distinció que faig a la vida. M’avorreix o em diverteix? Si m’avorreix, ho deixo córrer; si em diverteix, m’hi deixo anar. I si l’esport és el joc del cos, la saviesa és el joc de l’esperit -el sexe els enjogassa tots dos-. I cal practicar-los tots tres amb l’afany, l’alegria i la creativitat amb què Kobe Bryant jugava a bàsquet.
