LE NAIS: “La meva música és molt de dins i no crec que es pugui etiquetar”

La Naida és una música, poeta i dissenyadora de joies de Balaguer (Noguera) que viu a Barcelona. S’amaga rere el nom artístic Le Nais, el seu alter ego que diu, a través de la música, tot el que la Naida calla. Amb un senzill i un EP publicats, ja forma part del cartell del Primavera Sound, i el 18 d’abril, sempre que el confinament ho permeti, tindrem el privilegi d’escoltar-la a l’Orfeó Lleidatà en el marc del cicle Espai Acústics.

Quan et pregunten qui ets, respons que ets la Naida i que t’amagues rere el nom de Le Nais. De què t’amagues?

Vaig començar a escriure cançons perquè necessitava treure alguna cosa de dintre meu. D’aquesta manera vaig fer el procés més senzill. Molts cops també em pregunten per què canto en anglès, i la resposta és més o menys la mateixa. Com que no és la meva llengua, em resulta més fàcil dir segons quines coses. Paradoxalment, el fet d’amagar-me i cantar en una llengua que no és la meva ha acabat provocant l’efecte contrari: ho he pogut dir tot, sense pors. Ha estat una molt bona manera de llançar-me.

Escriure aquestes cançons, doncs, ha estat una mena de teràpia per a tu.

He pogut obrir els meus sentiments cap a la gent, però també cap a mi mateixa. He aconseguit descobrir coses de mi mateixa, i no només això, sinó que també he après a explicar-les i a entendre-les.

Fins ara has publicat un senzill i un EP amb quatre cançons. Amb això n’hi ha hagut prou per aparèixer al cartell del Primavera Sound. ¿Com et vas sentir al rebre la notícia?

Vaig quedar en xoc. Em van donar la notícia entre amigues, una d’elles la meva mànager, i em van gravar mentre m’ho explicaven. No sabia què dir, i fins i tot les vaig obligar a ensenyar-me el mail. Recordo que els vaig dir que si era una broma que m’ho diguessin llavors mateix, perquè m’estava a punt d’agafar un atac. Però bé, era veritat.

Poder actuar al Primavera és començar molt fort.

La veritat és que sí. De fet, quan vaig tenir la confirmació, jo només havia publicat Dancing i la primera cançó de l’EP, Burning. Van escoltar la demo, els va agradar com sonava i vaig entrar directament. Va ser molt sorprenent.

¿Aquest concert t’està obligant a treballar molt més ràpid en les noves cançons?

Doncs estic treballant de valent, sí. Estic començant a produir cançons noves i veient com seguim.

Quins són els teus referents musicals?

Escolto molta música i molt variada, però quan vaig començar la meva música hi havia uns artistes en concret que tenia molt interioritzats. No és una cosa que jo forcés, com algunes bandes fan, escoltant un tipus de música en concret per crear coses semblants; simplement va coincidir així. Podríem parlar de Lana del Rey, l’australiana Julia Jacklin o FKA Twigs. I Bon Iver, que m’ha acompanyat sempre.

He preguntat a algunes persones que t’han escoltat com definirien la teva música i la veritat és que he arribat a sentir de tot. Què en penses, tu, de les etiquetes?

Em pregunten molt pel meu estil i no sé mai què respondre. És una pregunta que m’incomoda molt, perquè ni jo mateixa sé què és el que estic fent. La meva música és una cosa molt de dins i no crec que es pugui etiquetar. Ha estat fruit del que he anat acumulant durant anys dins meu. Per això intento fugir d’aquesta pregunta. No em vull encasellar o que m’encasellin, m’agrada deixar-ho obert. Avui en dia hi ha tantes barreges, tantes subcategories, que és molt complicat definir un artista.

La gent que et coneix també destaca els teus videoclips, que són molt atractius visualment.

Els videoclips els faig amb unes amigues meves que han estudiat audiovisuals. Quan acabo una cançó els explico les coses que em venen a la ment i elles tradueixen les meves idees en imatges. A partir d’aquí, amb els recursos de què disposem, intentem fer-ho. El que m’agrada dels vídeos és poder transmetre tot el que jo he sentit, tot i que admeto que de vegades aquest missatge no és gaire clar. Moltes persones em pregunten què vol dir això o allò altre, però aquesta és la reacció que busco, que la gent senti coses, encara que no sàpiguen el què. Que cadascú ho interpreti a la seva manera, en definitiva. Potser en aquell moment ni tan sols jo sabia què volia dir!

El 18 d’abril, i si ho permet l’alarma sanitària pel coronavirus, presentes el teu treball en el marc de l’Espai Acústics, a l’Orfeó. ¿Serà el primer cop que actuaràs a Lleida?

Sí, i em fa molta il·lusió. Quan m’ho van dir me’n vaig alegrar moltíssim, i des d’aleshores hem tancat més dates, però aquesta és molt especial per a mi.

Què en penses d’aquesta iniciativa de l’Orfeó i del cartell d’aquesta edició?

Em sembla una iniciativa molt interessant. No coneixia tots els artistes que hi actuen però justament gràcies a això els he descobert. Està molt bé que hi hagi espais també per a gent de la comarca, perquè passa que marxes, per estudis o feina, i de sobte sembla que no hi ets, ja no ets d’allà. Em fa moltíssima il·lusió actuar a la meva terra, en tinc moltes ganes.

Pots avançar res del que vindrà?

Ja estic produint cançons noves, i no puc prometre res, però és possible que al maig ja en surti una, espero que amb videoclip inclòs. Com que estic treballant en més d’una alhora, encara no sé quina serà. La tria la faré en funció de com em senti en aquell moment.