POLÍTICA

Lleida alça la veu al Parlament de Catalunya

Els diputats lleidatans marquen perfil propi i exigeixen més pes en l’escenari polític català

A dos quarts de deu del matí, com un clau, Gemma Espigares travessa la porta principal del Parlament de Catalunya. Salutació cordial als agents dels Mossos d’Esquadra apostats a l’entrada i desinfecció de mans amb un pot de gel hidroalcohòlic de la mateixa entrada. De camí al seu despatx, una pantalla instal·lada en una sala d’actes petita ens avisa que dins de l’hemicicle és el torn de Marta Vilalta, actual secretària adjunta i portaveu d’ERC i, com Espigares, diputada pels republicans. A més, Vilalta serà la candidata per Lleida a les eleccions catalanes del 14 de febrer.

“No només coneix molt bé el territori, sinó que també té una projecció i influència política que, a la llarga, esdevindrà molt positiva per a Lleida. És la candidata ideal, amb el permís de la [Meritxell] Serret”, afirma Espigares mentre agafa carpetes, dossiers i documents diversos de la seva bossa, d’on també treu una carmanyola no gaire grossa. “Avui porto pollastre a la planxa amb bolets”, diu. I és que, arran de la pandèmia, el servei de restaurant del Parlament està tancat i només se serveix menjar per emportar.

Aquesta és una de les moltes novetats que s’han introduït en el dia a dia parlamentari des de l’inici de la crisi sanitària, com també la limitació de diputats a les dependències del Parlament, la priorització de les reunions telemàtiques i la utilització de la mascareta en totes i cadascuna de les interaccions que hi tinguin lloc. Ara bé, per a Espigares, infermera de professió, l’ús de la mascareta no s’ha convertit en el principal escull de la seva primera legislatura al Parlament: “Ja hi estic avesada, a les mascaretes, de quan em toca estar a quiròfan, però hi ha d’altres primeres vegades que, en canvi, sí que m’han afectat. De cop i volta posar-me a treballar colze a colze amb referents polítics que fins aleshores només coneixia de la televisió ha resultat impactant”.

I entre aquests referents polítics, almenys de la nova fornada, hi trobem Marta Vilalta, que ens saluda des de la porta. Ja ha acabat la seva intervenció però haurà de tornar a l’hemicicle en qualsevol moment. “Els dies que hi ha ple són una bogeria”, confessa. A diferència de la candidata d’ERC per Lleida, Espigares puja i baixa cada setmana, fins i tot els dies consecutius que hi ha ple. “Hi ha companys que es queden en hotels d’aquí a la vora, també n’hi ha que tenen pis a Barcelona, però a mi m’agrada dormir a casa sempre que puc”, explica la diputada, que actualment es desplaça en cotxe “perquè amb la pandèmia han disminuït les freqüències horàries dels trens, i si els plens acaben més tard del previst és un problema”.

“Per això em sorprèn quan ens acusen de cobrar molt i treballar poc”, lamenta Espigares, que afegeix que “no és un tema d’hores, sinó de no tenir horaris”. De fet, no entén “com s’ho fan les companyes que tenen canalla petita, amb tot el desgast que això suposa”.

La família

“Reconec que ha coincidit amb una època privilegiada de la meva vida. Quan vaig entrar al Parlament, l’any 2015, els meus fills ja eren grans, havien acabat les seves respectives carreres... No sé pas com me n’hauria sortit en temps de criança”. Així de sincer es mostra Josep Maria Forné, diputat per Lleida de Junts per Catalunya, a l’hora de valorar la implicació personal que requereix la tasca parlamentària. En el seu cas, però, el mitjà de transport predilecte és el tren: “Per comoditat, per seguretat i, sobretot, perquè la meva mare viu a Barcelona. D’aquest manera puc ser més lax amb els horaris, i si algun dia acabem més tard em quedo a dormir a casa seva i agafo el tren l’endemà”.

De fet, sense el suport familiar Forné no s’hauria plantejat mai convertir-se en diputat. “Estan molt orgullosos de mi, i jo també ho estic. Sens dubte, es tracta d’un premi que m’ha donat la vida, però fem jornades de moltes hores i, al mateix temps, sense horaris, per això arriba un moment que la família necessita que paris, i tu també necessites fer-ho”, admet Forné, que reconeix que podria estar vivint els seus últims dies com a diputat. “És bo pensar en l’ahir i en el demà, però ara és hora de pensar en l’avui, i avui penso que tornar a la docència és el més adient després de dues legislatures servint el meu país”.

¿I quina lliçó ha après Forné del seu pas pel Parlament? Ras i curt: “Si el nostre país fos un vaixell, Ponent seria estribord i la costa, babor. Un vaixell que s’enfonsaria perquè estaria decantat cap a babor. Però la qüestió és que faria aigües tot el vaixell, no només babor, i en això no hi pensa ningú”, remarca Forné, per a qui s’hauria de produir “un correctiu important a nivell de representació territorial” perquè Lleida adquirís “més pes del que té demogràficament parlant”.

El pes d’estribord

“La recordarem com una legislatura poc territorial en què, malauradament, no hauran proliferat els temes sectorials. Les reivindicacions de país han desplaçat les reivindicacions territorials. Per tant, si alguna cosa ens hem de retreure és la falta de definició de polítiques territorials i sectorials que vagin en paral·lel al conflicte polític”, relata Marc Solsona, també diputat de Junts per Catalunya, com a mínim fins ara, ja que, arran de l’escissió amb el PDECat, Solsona passarà a encapçalar la candidatura de la formació hereva de Convergència per Lleida. En aquesta nova etapa, el també alcalde de Mollerussa aspira a “ressituar Lleida al centre del debat polític parlamentari”, sobretot després de saber que Ponent, juntament amb l’àrea metropolitana de Barcelona, es va erigir en el pols de màxim creixement econòmic a Catalunya el 2019, tal com informava l’ARA dimecres passat.

A Solsona l’acompanya el tercer cafè sense sucre del matí, “tot i que els dos primers eren més curts”, matisa el diputat, que avui ha demanat “menú infantil” per dinar. “Macarrons i pit de pollastre, que ens fem portar d’un establiment de les proximitats del Parlament. Habitualment menjo al despatx que comparteixo amb l’Elsa [Artadi], però si no hi és, com avui, ho aprofito per atendre teletrucades mentre dino”, explica Solsona, a qui també preguntem per la família. “No és tant la meva feina al Parlament com a l’Ajuntament de Mollerussa. Pateixo molt pels meus fills, perquè penso que no ha de resultar gens fàcil ser el fill de l’alcalde quan ets jove. Però em donen suport, i intento torna’ls-hi fent de pare i de polític tan bé com sé”, diu mentre s’empassa l’últim glop de cafè. Ens promet que és l’últim del dia: “Sempre en faig tres, i sempre al matí, ni un més”.

Qui també deu necessitar una bona dosi de cafeïna diària és l’únic diputat socialista per Lleida al Parlament, Òscar Ordeig, que amb residència habitual a la Seu d’Urgell fa en cotxe més de 60.000 quilòmetres l’any. Segons Ordeig, “ens omplim la boca parlant de les desigualtats socials però ningú es fa ressò de les desigualtats territorials que propiciem des del mateix Parlament”. En aquest sentit, Ordeig critica la mentalitat centralista de la política catalana, la qual cosa l’ha dut a unir esforços amb diversos agents del territori per crear una plataforma en defensa de Lleida, el seu Pirineu i les seves àrees rurals.

“I per què viatjo sempre en cotxe?”, es pregunta Ordeig sense esperar la nostra resposta: “On visc, el transport públic és una misèria. El que hauríem de fer els diputats de Lleida és una mica de pedagogia del que és el territori, i treballar per acostar la política als pobles”, diu el diputat del PSC, que veu en la pandèmia una oportunitat per repoblar les zones rurals. “Però primer cal dotar-les de serveis. Perquè no n’hi ha prou amb promoure el teletreball quan hi ha tants pobles sense fibra òptica”, denuncia.

La pandèmia

“Queixar-se és molt fàcil, però nosaltres tenim l’oportunitat de treballar per a la ciutadania, no podem perdre el temps en debats estèrils”, replica Jorge Soler, representant de Ciutadans al Parlament i uns dels diputats lleidatans més actius, potser per la seva condició de metge. I és que a ell li ha tocat viure la pandèmia just a l’altra banda d’on s’hauria imaginat. “En qualitat de portaveu de salut del meu partit, m’he sentit tant o més útil aquí que a la consulta. Però mentre en una consulta la feina acaba esdevenint més fàcilment quantificable, al Parlament hi ha una quantitat ingent de feina que no es veu”, diu Soler.

Ferm defensor del tren com a mitjà de transport públic -“Encara que em solidaritzo amb els que tenen recels de viatjar-hi per por del contagi”, apunta el diputat de Ciutadans-, té a la seva disposició un pis a Barcelona on passa més dies dels que voldria. “La meva família sap que la política és exigent, però és l’única manera que tinc d’alçar la veu enfront de les injustícies”, diu Soler just abans de demanar una hamburguesa per dinar.

El + vist

El + comentat