Més normes i menys emocions a la nova escola

Mollerussa“Després de quinze anys al capdavant, enguany m’he arribat a plantejar de tirar la tovallola en més d’una ocasió”, reconeix Ignasi Serret, director de l’Institut La Serra de Mollerussa. L’excés d’instruccions, protocols i contraprotocols, amb les consegüents organitzacions i reorganitzacions, l’increment de la burocràcia administrativa i el mutisme del departament d’Educació davant de determinades qüestions, diu, n’han esdevingut els detonants.

“Sort de la complicitat i el sacrifici del professorat”, apunta la coordinadora pedagògica del centre, Marisa Llovera, que no s’està d’elogiar els seus companys: “Els hem demanat que cursin matèries que no són les seves, que facin més guàrdies per poder cobrir el doble horari que hem hagut d’aplicar... En definitiva, més vida laboral i menys vida familiar. I ni una sola queixa”. Ara bé, de queixes sí que en tenen, els docents, tot i que la majoria adreçades al departament Educació, tal com denuncia Maria José Santiago, professora de La Serra: “No ens han ajudat gens, ens hem hagut de buscar la vida en tots els sentits. Estic molt decebuda”.

Les opinions de Serret, Llovera i Santiago no són una excepció en el si de la comunitat educativa d’un centre que aplega uns 600 alumnes, la majoria dels quals provinents de l’extraradi de Mollerussa. Ni ho són tampoc si prenem com a referència un marc territorial més ampli, i és que el departament s’ha convertit en el centre de les crítiques de bona part del professorat lleidatà. Ho admet el director dels serveis territorials d’Educació a Lleida, Carles Vega, tot i refusar el parer dels docents. De fet, Vega confessa que “el sistema encara s’està adaptant a la gravetat de la situació”, però també posa en relleu “la diligència dels serveis territorials, amb 1.500 adjudicacions de personal en tan sols un mes per suplir baixes i altres places”.

“Doncs aquí no n’hem guanyat, de professors, al contrari, encara n’hem perdut”, replica Santiago, que segueix: “I d’EPIs, ni els justos ni els necessaris, deu mascaretes i a córrer. Per no parlar de les bates, que les hem hagut de pagar de la nostra butxaca”. Segons Serret: “No hem rebut cap recurs extraordinari per assumir l’augment de despeses en matèria de neteja, paper, gel hidroalcohòlic, etcètera”. A això s’hi suma el retard en l’arribada dels ordinadors per a l’alumnat, que l’any passat rebia unes quantes unitats a principis de juny. “Tan tard que no van tenir cap efecte en el seu aprenentatge”, critica el director del centre.

En aquest sentit, Vega avança: “Tenim previst d’adquirir més de 400.000 unitats i uns 110.000 dispositius de connectivitat, però el mercat està saturat”. Per al delegat d’Educació a Lleida, els problemes més importants que s’han detectat en aquest inici de curs estan relacionats amb la coordinació entre els departaments de Salut i Educació. “Pel que fa als equips de rastreig i els referents covid”, precisa. De totes maneres, Vega afirma que durant el primer mes i escaig de classes “ha quedat demostrat que l’entorn escolar és el més segur en aquests temps de pandèmia”. Posa com a exemple Almenar, Cervera i les Borges Blanques, “on els últims cribatges massius han fet palesa la minsa incidència a les escoles”. De fet, actualment hi ha una seixantena de grups confinats que afecten al voltant de 1.500 alumnes, “una xifra acceptable si tenim en compte que se’ns han disparat els casos a l’Alt Pirineu”, conclou.

“L’entorn més segur és el familiar”, rebla Marisa Llovera, coordinadora pedagògica de l’Institut La Serra, que veu els principals esculls a superar per combatre la malaltia des de l’escola en la dificultat d’assegurar la distància entre l’alumnat per les elevades ràtios i les reduïdes dimensions de les aules, i en la impossibilitat de mantenir les finestres obertes amb l’arribada del fred. “Estem molts satisfets amb l’actitud dels nostres alumnes, que romanen amb la mascareta posada tot el matí sense fer grans escarafalls, com també s’encarreguen de la desinfecció de les aules entre classe i classe”, assenyala el director, Ignasi Serret.

El paper dels alumnes

“Més normes”, coincideixen la Júlia, la Jana i el Cesc, tots tres de 2n d’ESO, a l’hora d’enumerar les novetats que han marcat l’inici del curs escolar. “Ni tan sols podem estar a la cafeteria durant l’hora del pati. A l’hivern ens morirem de fred”, lamenta l’Arnau, del Palau d’Anglesola, com la Gemma, segons la qual: “No només passem fred al pati, també a les aules, per culpa dels corrents d’aire que hi ha amb la porta i les finestres obertes”.

D’altra banda, res comparat amb l’obligatorietat de l’ús de la mascareta, que cansa alumnes i professors per igual. “La setmana passada fèiem francès, pronúncia, i sense veure els llavis del professor era més complicat d’aprendre”, assenyala l’Arnau. De nou, la Gemma hi posa cullerada: “Es nota que s’han d’esforçar per fer-se entendre, i si nosaltres acabem esgotats, ells deuen estar-ne el doble”.

Tot i això, per a la Júlia i la Jana, “les regles són necessàries i tothom les ha de complir, la qual cosa ha transformat la por dels primers dies en una sensació generalitzada de seguretat. “Al principi els meus pares estaven una mica nerviosos, però després d’explicar-los tot el que fem s’han quedat més tranquils”, remarca la segona. Una seguretat, però, que tot just sortir per la porta del centre sembla que s’esvaeix, almenys per a l’Andreu i la Laia, de Torregrossa i el Palau respectivament, que han de viatjar en bus per anar i tornar de l’institut. “Que estiguem separats ens grups durant tot el dia, fins i tot a l’hora del pati, que ara n’hi ha dues, no té gaire sentit si als autobusos escolars anem tots barrejats, de diferents pobles, classes i, fins i tot, escoles”, s’indigna l’Andreu, mentre la Laia assenteix amb el cap. “Amb tantes normes hi hem perdut més que no pas hi hem guanyat”, sentencia ella.

“I tant que hi hem perdut, tots, nosaltres també, però pel bé de tots, per la nostra salut”, afegeix Josep Camps, cap del departament de català, que posa l’accent en la relació dels docents: “Abans hi havia un caliu, érem una comunitat, i fèiem equip. Ara, en canvi, la majoria de trobades són telemàtiques, i això entorpeix la comunicació i l’entesa entre nosaltres”. “I la connexió amb els alumnes també se n’ha ressentit, tenim una relació més freda amb ells”, remarca la professora Maria José Santiago.

A més, per a Camps, el professorat també hauria perdut autoritat enfront de l’alumnat arran de la línia d’actuació del departament d’Educació. “Tothom aprovat, anuncien. I acaben sent els alumnes que tenen menys ganes d’aprendre els que s’aferren a aquestes declaracions per continuar mantenint un perfil baix a l’escola”, argumenta el docent de català, malgrat valorar que la bona sintonia del centre amb els pares “és un punt a favor per evitar aquest tipus de comportaments afavorits pel departament”.

El paper de les famílies

“Algunes famílies ens ajuden poc”, assegura Carles Vega, que es refereix, “entre d’altres”, als grups de pares i mares que “s’amunteguen” a les entrades i sortides de les escoles. Segons Vega, “per molt bé que ho fem a dintre, si a fora no hi ha la mateixa voluntat, no anirem enlloc”, i és que ja són moltes les famílies contràries a l’ús de les mascaretes que es neguen a portar els fills a l’escola. “Al·leguen raons ètiques per no posar-los la mascareta, però no ens podem permetre aquestes disputes estèrils. Necessitem molta més col·laboració des de l’entorn”, afirma el director dels serveis territorials d’Educació a Lleida.

No és el cas de l’Institut La Serra si hem de jutjar per les paraules de la seva coordinadora pedagògica, Marisa Llobera, agraïda pel suport de les famílies i l’AMPA. “Les hem mantingut informades en tot moment, de les noves normes i de qualsevol canvi, i jo crec que ens ho han agraït fent-nos confiança”, reflexiona Llobera. En resum: una nova contradicció entre el departament d’Educació i la comunitat educativa, una més de les moltes que defineixen a la perfecció la situació actual.

¿Com s’explica, doncs, el nul seguiment de la recent vaga per part de l’equip docent de La Serra? “Ara no és el moment de fer vaga, quan portem un mes i mig de classe i ja ens hem espavilat amb els nostres propis recursos”, respon Llobera, que comparteix arguments amb el director del centre, el qual entén que “el professorat ja ha posat la directa”. “Aquests mobilitzacions haurien resultat útils si s’haguessin convocat abans, quan s’estaven prenent les decisions”, matisa.

Unes decisions, per cert, que el mateix Serret considera que han restat emoció a l’aprenentatge. “Penso que les emocions eren, són i seran la base de l’aprenentatge. L’emoció la transmetem els professors quan som a classe. L’emoció la transmeten els alumnes quan treballen en grup”, manifesta el director del centre, que es mostra convençut que l’ensenyament ha de ser “cent per cent” presencial. “Només així les emocions sumaran més que les normes”, conclou. Ens ho diu emocionat. I amb mascareta, respectant les normes.