ELLLOPCAMPALLIURE

Res no ens lliga

Corria la llebre per un sembrat, fugint d’uns caçadors, i es va aturar per recuperar l’alè. “On vas tan llampant?”, li va demanar una serp blanca que estava de pas per aquells verals. “Em persegueixen els infeliços de les escopetes. Però van fins si em volen atrapar: no saben què és la velocitat!” La serp va voler dir-hi la seva. “Bah, homes! Em moro de ganes d’enfilar-me pel camal d’algun d’aquests il·lusos i clavar-li una bona dentegada. Així s’enrecordarà uns quants dies que el camp és el nostre territori”.

La llebre havia sentit a parlar de l’agressivitat de les serps de la seva espècie. “Tu els odies, els homes, no?”, va preguntar. “No t’ho creguis. Els homes són odiosos ells solets, sense ajuda de ningú més. Una plaga que ha prosperat a còpia de mentir, manllevar i destruir. Viuen amuntegats, mengen fins a deformar-se, s’arrenquen els ulls per ximpleries, no es fien ni de la seva ombra i -el que és pitjor- maten els animals per passar l’estona”.

No ho acabava de tenir clar, la llebre. “A mi sempre m’havien explicat que, gràcies a la seva intel·ligència, els homes han aconseguit controlar el medi fins al punt...” La serp la va interrompre. “Fins al punt que s’estan ventilant els recursos del planeta i moltes espècies germanes desapareixen perquè han destruït el seu hàbitat. El que jo et dic: idiotes i egoistes. I, a sobre, tenen una debilitat...” La llebre va dreçar les orelles esperant que la serp culminés la tensió dramàtica. “Una debilitat?”, la va incitar perquè acabés la frase. “En el seu inconscient, creuen que han de viure eternament, que són immortals. Per això la seva fatxenderia, per això les escopetes, per això aquesta necessitat de domini”.

La llebre va començar a lligar alguns caps. “Pobres ximples. La mort és necessària. La mort ens iguala. Forma part indestriable del procés: ara hi som, després ja no hi som. Per això criem. Per això les nostres cries se’n van: per tornar a començar. Res no ens lliga a la vida, eccoli qua ”. La serp va començar a moure’s. “Efectivament, estimada amiga, res no ens lliga. Però guarda’t dels homes com de la pesta. Que tinguis una cursa veloç”, digué. I, fent mutis, va començar a traçar giragonses.

El + vist

El + comentat