EscriptorArran de l’accident de cotxe vas desplegar un posat cansat i hauries volgut que la teva presència, pròpia d’un personatge de Jean-Pierre Jeunet, des de llavors hagués passat desapercebuda. Però era impossible, perquè per guanyar-te els quartos ens necessitaves davant la lent. Amb la càmera al coll et movies d’una banda a l’altra sense ordre ni concert. Confiaves que l’atzar arrenglerés llum i angles, una espècie de ritual familiar, com el d’un colom coix que a l’estiu busca l’aparellament tot assajant propòsits de teula en teula. El temps t’ha convertit en prohom del passat i ara t’evoco, bellugant-te a contratemps dessota el confeti i els caramels que plovien del Carnestoltes, perpetuant el perfum del pa torrant-se a les graelles de Sant Antoni o immortalitzant l’onze titular d’un partit de futbol sense cap transcendència un diumenge a la tarda. Però ni deambulant amb la càmera ni amb les fotos de carnet -a les quals quedàvem galdosos- no feies prou. A estones mortes, que eren més que les vives, anaves tirant dins la rebotiga d’un local d’escassos metres quadrats, com un teatre de titelles i laberint per als sentits. Tiro l’àncora i procuro llistar la varietat d’objectes, aparentment de segona mà, desendreçats dins prestatges i calaixos esgrogueïts a la penombra del migdia o sota el filament raquític del vespre: de llaminadures a petards, rodets de foto, bales de vidre, estris de pesca, piles de petaca, bombetes, Campingaz, encenedors, bolígrafs, llibretes…
I com devia ser aquesta vida que, amb el temps, m’ha descobert un pobre home obcecat a fornir un memorial de retentiva. Si no hagués estat per tu, on haurien quedat els carrers polsegosos? L’anar i venir de les sardanes, les processons congelades en color sèpia. La plaça fornida de pàl·lids rosers, el ball cendrós de la festa major a l’envelat. Sort n’hem tingut, per més mofa que féssim a la teva esquena. De tu. De la paciència de tatuar centenars de pàgines per davall la cel·lofana dels àlbums. De cuinar un poble al fons dels ulls. Dels teus ulls plens d’una esperança malaguanyada, d’amor implícit en el brillant ofici del pallasso. Personatge a cavall entre la covardia i l’heroïcitat, abandonat en un punt indeterminat, on se solen llençar les tristes figures fins que, potser algun dia, quan n’hi hagi, la intel·ligència decideixi organitzar-te l’homenatge pòstum que et mereixes. Mentrestant la mediocritat, el mal gust i la deixadesa malaltissa, conseqüència d’haver abandonat el llegat a les cunetes, es miraran encuriosits els teus retrats: aquest és fulano i aquest mengano, exclamaran. Sense comprendre el missatge. Sense, ni tan sols, recordar-te. Per aquest motiu deixa que per un moment em posi a la teva pell, una nit d’estiu, assegut a la taula on has sopat i esperes que la dona torni del Sindicat, amb la camisa oberta i el ventilador eixugant la suor d’un tors que va deixar d’importar-te. Prenc un retrat, l’observo i l’enganxo. En prenc un altre, l’observo i l’enganxo. I així he mirat de reconstruir-te, com a bon retratista que sap que una hisenda s’ensorra si no compta amb tres pilars: qui preservi el verger, qui il·lumini la fosca i qui guardi el record.
