EscriptorPrems una cigarreta encesa amb els llavis mentre escoltes la ràdio. Fas una ganyota quan el fum del tabac et frega l’ull, que et cou. Al mateix temps enllustres una sabata i mous el tronc d’un costat a l’altre, descompassat, i escampes la cendra del tabac que es va formant a la punta. Habites aquest tuguri de sabater més de la meitat del dia. No hi veus de cap ull, i la llum tuberculosa que entra per la finestra no hi ajuda, però tu vas fent: ara una sola, ara un descosit. La teva ha estat una vida de retalls i ara en vius envoltat: tires de goma, pedaços de pell, remitjons de corda, fragments de diari, trossos de calendaris pornogràfics... Entre el collage d’escapçalls de la paret hi ha un emblema de la Guàrdia Civil, el mateix que duus enganxat prop de la matrícula del Talbot Horizon.
Al poble diuen que ets un policia retirat, que havies arribat a patrullar per la serra amb tricorni i capa verda. Però a tu aquestes afirmacions no t’inquieten. Ni ho desmenteixes ni ho corrobores. Potser perquè ja et va bé. O potser perquè ja t’has cregut la teva pròpia història inventada. I, ben mirat, què hi ha de dolent en les històries inventades? Qui no és, en part, víctima i botxí d’una vida inventada? Les sabates de taló d’agulla que et duu la Pilar, senyora que amb prou feines arriba al metre i mig, què són sinó un relat concebut per parèixer? Què busca, el Demètrio, quan demana que li reposis el motiu de l’empenya dels mocassins de xarol, més que revalidar l’intent d’assemblar-se als homes de les revistes que mira la dona?
En acabar el parell de sabates que enllustraves, sense alçar-te del tamboret giratori has començat el següent encàrrec: les botes d’aquell noi jove i ben plantat que ja és la tercera vegada que te les porta. Una altra vegada la sola gastada. “La mare que el va parir”, has dit en veu baixa per tu mateix. “D’aquest paio no me’n refio”, has afegit. T’has alçat d’una revolada amb les dues botes a la mà i les has encarades al llum extensible. Les has examinat. Amb un tros de boli Bic que has arreplegat del prestatge has burxat les vores per treure’n restes de fang. Les has arreplegat de terra i les has olorat escrupulosament i, tot seguit, has olorat les botes per totes bandes. T’ha faltat temps per sarpar la llibreta dels comptes que tens al calaix. L’has obert, t’has dirigit al telèfon i has situat l’índex sobre un número anotat a l’extrem superior esquerre de la contracoberta de cartolina. Has despenjat l’auricular i has fet girar sis vegades la roda dels números. Els sis números de la caserna més propera de la Guàrdia Civil. No han trigat gaire a despenjar. T’has identificat com el sabater i els has informat de la presència d’un maqui a la zona. Has cregut oportú detallar que els maquis d’ara ja no són com els d’abans. Els d’ara fan bona cara. El guàrdia civil, a l’altra banda de l’auricular, amb un català correcte, primer t’ha saludat efusivament, després t’ha escoltat i, finalment, s’ha acomiadat tot assegurant que, com sempre, se’n feien càrrec. Després heu penjat i, com si s’hagués tractat d’un encontre fortuït, cadascú ha seguit la seva faula.
