SILVINA I ACCIÓ!

‘Shit happens’

Quan la meva germana va començar a estudiar a l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida als 14 anys no em podia imaginar que, més tard, seria un dels seus conillets d’Índies per als seus treballs de fotografia o disseny gràfic. L’amor germanívol i el fet de viure sota el mateix sostre em van convertir en una de les models-actrius més cobejades a Can Sànchez. En una llar amb quatre membres, el mèrit és incontestable. Llàstima que el reportatge que va idear a la canalització del riu Segre en què jo representava el paper d’una versió més punk, a mig camí entre Julieta Capuleto i Ofèlia, no ens va catapultar a la fama mundial. Determinades parts del meu cos tampoc es van escapar de tal privilegi. Una de les meves cames encara fa projeccions retrospectives del seu cèlebre paper com a fangosa muntanya humana en una maratoniana sessió fotogràfica de la qual, per unes hores, va ser la protagonista.

Els estudis artístics de la petita de la família van afavorir, a més, que m’endinsés en el món del cinema d’animació i, de retruc, en l’Animac. En els inicis de la mostra una sala al barri de Cappont va ser una de les millors platees del festival, deixant de banda el discutible confort de les cadires de fusta plegables que feien la funció de pati de butaques. Allò de “l’art ha d’incomodar” s’ho van prendre al peu de la lletra radicalment!

Una programació amb potencial creatiu, agosarat i, admetem-ho, la millora en la comoditat dels seus espais han contribuït a fidelitzar-hi la meva presència any rere any. La tria a l’aventura de maratons d’animació, com si no hi hagués un demà, et permet descobrir petites joies que, per una raó o una altra, et sedueixen especialment. Diuen que qui no s’arrisca, no pisca. M’agrada piscar! Amb tot, aquest risc comporta unes seqüeles que cal assumir amb responsabilitat i amb el millor dels somriures, si escau. Enguany algunes de les projeccions sota el títol de nous llenguatges artístics em van fer dubtar seriosament sobre la meva ubicació real: ¿era al bell mig d’una sessió psicotròpica al Sónar o bé al CaixaForum?

Acceptem-ho! La vida és plena d’esdeveniments inimaginables, tal com es constata en un dels curts més hilarants d’aquesta edició i com els que, malauradament, estem vivint aquests dies. N’endevineu el títol?