L’ENTREVISTA

Tatxo Benet: “Mai perdo l’esperança: la democràcia és insistir fins a convèncer la majoria”

Periodista i empresari

Després de comprar la polèmica obra d’Arco Presos políticos en la España contemporánea, Josep Maria Tatxo Benet (1957) torna a ser notícia per haver cedit de manera permanent al Museu de Lleida un retaule que omplirà, en part, el buit que van deixar les peces del monestir de Sixena.

El seu pare va treballar com a periodista a Lleida. ¿És d’aquí d’on li ve l’interès pel periodisme?

Suposo que sí. Vaig viure el periodisme a casa com una cosa molt natural, de la mateixa manera que un fill de metge viu la medicina des de petit. Suposo que això va ser decisiu perquè, des de molt petit, digués que jo també volia ser periodista. Probablement volia imitar el pare.

Com van ser els seus inicis en aquest món?

Vaig començar molt jovenet, amb 14 o 15 anys, fent petites informacions i cròniques esportives per a publicacions amb què el meu pare tenia relació. La revista Rumor..., de Lleida, el diari Barcelona Deportiva i algunes altres que he oblidat. Feia cròniques de partits de futbol de 2a Divisió Regional com els Magraners o l’AEM, que jugava en un camp del Secà de Sant Pere, fins que amb 17 anys vaig entrar a treballar a la redacció del Diario de Lérida. I ja no he parat.

Del periodisme va passar als negocis. Com va fer aquesta transició?

El 1987, quan tenia 30 anys, em van nomenar cap d’esports de TV3. El més curiós és que, fins a aquell moment, només havia fet periodisme esportiu en aquelles cròniques de 2a Divisió Regional quan tenia 15 anys. Però el fet és que em van nomenar cap d’esports, i això va fer que a partir d’aquell moment deixés de ser un periodista convencional. La direcció d’un departament com el d’esports comportava la gestió d’un pressupost de compres i de vendes, la gestió de les persones que hi treballaven... De sobte em vaig trobar dirigint una petita empresa a la qual s’exigien uns resultats. Hi vaig estar deu anys. Després, juntament amb Sogecable i l’Antonio Asensio, TV3 va crear a Madrid la gestora de drets Audiovisual Sport, i a mi em van nomenar el seu director general. A partir d’aquell moment la meva feina ja va ser totalment empresarial, però sempre mantenint un punt de vista periodístic.

Aquest canvi de registre alimenta, probablement, la seva afició per comprar obres d’art, ja que, per qüestions òbvies, un periodista no acostuma a disposar dels mitjans per fer-ho. En quin moment decideix passar de ser un simple observador a comprar peces d’art?

No existeix un moment exacte en què passi això. La definició de què és una obra d’art i què no és molt complexa. ¿Un penjoll és una obra d’art? Jo crec que sí. ¿Un pòster que penges a la teva habitació és una obra d’art? Segurament també. Tots tenim una relació quotidiana amb l’art i tots en comprem, cadascú segons les nostres possibilitats econòmiques.

Quan va comprar la polèmica obra fotogràfica dels presos polítics, ¿era conscient de l’enrenou que provocaria tot plegat?

No, perquè la veritat és que jo vaig decidir comprar-la, i la vaig comprar, poc abans que la censuressin. Quan la galerista, a causa de les pressions rebudes, la retira del seu estand, ja me l’havia venut a mi. Jo vaig ser el primer sorprès de la seva retirada i la meva primera reacció va ser trucar de nou a la galeria per assegurar-me que la retirada no significava que em quedava sense l’obra.

El primer lloc on es va exhibir l’obra va ser el Museu de Lleida, entre altres raons, per omplir el buit que va deixar aquella retirada d’obres la nit de l’11 de desembre del 2017. ¿És per aquesta raó que va comprar el retaule gòtic que ha cedit al mateix museu?

Sí. El fet d’exposar Presos políticos... a Lleida va ser una decisió ràpida, instantània, després d’un suggeriment que em va fer una cunyada meva. El tema del retaule ha sigut més meditat. És una peça que encaixa perfectament amb tot el discurs del Museu de Lleida i, a més, s’hi quedarà de manera permanent. Crec que serveix, ara sí, per omplir una petita part de l’espoli que va patir la ciutat.

Sembla mentida, però ja han passat gairebé dos anys des d’aquells mesos en què es va fer possible l’1 d’Octubre. Actualment, però, la desesperança sembla haver conquerit el cor de molts independentistes. Com a catalanista, com manté l’esperança?

Jo mai perdo l’esperança. Al contrari, cada dia estic més esperançat. Estem infinitament molt millor que fa uns anys. La vida és llarga i el món no es va acabar el desembre del 2017. En aquests processos el més important és la persistència de la gent. Si nosaltres persistim, si no defallim, serem capaços de conquerir tot el que volem. La democràcia és això: insistir i insistir per convèncer la majoria.

Més continguts de