Terres de Lleida 18/03/2020

Tancat per distopia

Marta Esparza Jordi Margarit
3 min
Una de les escenes més famoses  d’Abre los ojos, amb la Gran Via de Madrid completament deserta.

Almacelles / RubíPer primera vegada no m’han obert la porta al bar de la Panadella, i han fet bé. No és que esperés que fos oberta, però la meva dèria de periodista m’hi ha fet aturar a veure què passava. I el que passava és que, mentre que algunes persones sabien per propi convenciment que calia quedar-se a casa o, en tot cas, anar a treballar en casos de servei, sempre hi ha qui vol estirar més el braç que la màniga i, amb motiu o sense, es passa les recomanacions per l’engonal i surt a fer el préssec intentant que n’hi hagi d’altres que el segueixin. La veritat és que d’aquests no en vaig veure cap a la Panadella. Tothom sabia que les portes eren tancades per culpa del coronavirus, no pas com aquell clip de YouTube que s’ha fet viral, amb desenes i desenes de persones fotent-se el vermut a les terrasses de Benidorm un cop l’estat d’alarma ja s’havia declarat. O els barcelonins que no van dubtar a fer cap a la segona residència, sense pensar que allà els serveis estan pensats i dimensionats per als habitants habituals.

És una sensació ben estranya, i no solament pel fet de veure la Panadella tancada, un lloc al qual he parat en tota mena de condicions: pluja, vent, neu... La veritat és que fa cangueli. Si bé també és cert que ara he pogut comprovar que una crisi d’aquest tipus es viu molt diferent a Barcelona i rodalia que a l’Oest de Catalunya. La ciutat sembla la mítica escena d’‘Abre los ojos’. Ningú pels carrers. La gent ha assaltat súpers, estancs... La mascareta sembla el complement de moda de l’hivern. Vius pensant que el virus et persegueix i t’enxamparà en qualsevol moment. Al poble - tret de casos honrosos - tens la sensació que res no et pot passar. No cal anar a carregar al súper, algun veí t’ajudarà si et quedes sense ‘halo’. NO moriràs ni de malaltia, de desnutrició ni de soledat... Pots sentir com ser de Lleida et fa una persona més forta. Vet aquí un avantatge del poble que mai m’havia parat a pensar...

De fet, és una situació insòlita per a qualsevol. Autoconfinat a casa no crec que hi hagi de tornar a estar mai. No és recomanable, tot i que no hi ha altra manera de guanyar. Divendres, abans de tancar-me, vaig anar a comprar un llibre a El Corte Inglés -que mai no falti la lectura-. ¿Voleu creure que vaig pujar les escales mecàniques tot sol? A la llibreria em va fer cosa remenar el gènere. Me’n vaig abstenir. El llibre que em vaig quedar el vaig agafar de sota del tot de la pila. Després, al seure al metro, una senyora gran es va posar a tossir. No vulgueu veure la gent! Va ser com si una gota d’oli caigués dins d’un bassal d’aigua. La pobra dona es va quedar sola en un radi de tres metres. Sigui benvinguda la psicosi perquè l’endemà dissabte ja vaig veure que la cosa anava molt de debò. Només feia quatre dies que els amics em recriminaven: “Els mitjans de comunicació en feu un gra massa. No n’hi ha per tant!”, deien. Era quan a Itàlia la cosa estava fora de control i un mal vent de llevant bufava fort.

Sense transport públic on embotir-se, botigues on fer cues, sense guiris als racons més insospitats, el risc de contagi disminueix molt. Un poble del Segrià és més segur que l’àrea metropolitana de Barcelona, o almenys així ho espero i així ho visc. Jo, com a gran aficionada a les novel·les de ciència-ficció, no puc deixar de pensar quants llibres iniciaven la història amb frases com: Al principi ningú no en va fer cas, amb el temps el virus gairebé va acabar amb la humanitat..., i tot succeeix en un escenari distòpic. Ara em ve al cap aquell ‘Guerra Mundial Z’, on un virus havia convertit gairebé tota la humanitat en zombis. Una catàstrofe. Tot i que, pensant-ho bé, potser aquest virus ja l’hem passat i per això la societat d’avui té aquesta actitud incrèdula, mimètica i apàtica... Potser ja estem vivint la nostra pròpia distopia.

stats