SILVINA I ACCIÓ!

Teranyines de violència

“«No, Antonio. No, tio, no, no! Deixa’m, Antonio, que no vull, tio». Em va dir que em relaxés, que m’agradaria. Jo volia que parés, però la veu ja no em sortia del cos. No va parar”

Pamela Palenciano

Testimonis com aquest horroritzen i regiren l’estómac. És una de les formes més explícites i visibles de la violència masclista que coneixem. Però no és l’única. El monstre de les violències subtils i invisibles forma part del nostre dia a dia i és tan comú que sovint boicoteja que l’identifiquem com a tal.

No ha de ser gens senzill escenificar una vivència personal d’una duresa tan extrema. Quan una persona es despulla dalt d’un escenari des de les entranyes, les emocions brollen encara amb més fluïdesa al pati de butaques. Pamela Palenciano aconsegueix fer fàcil el que és difícil amb el seu monòleg No solo duelen los golpes. Un text que s’assenta en la seva pròpia experiència com a víctima de la violència masclista que va patir durant sis anys per part de la seva primera parella afectiva/maltractador. La posada en escena fuig del melodrama a llàgrima viva però toca cors i remou consciències. Amb una aguda amalgama d’humor enginyós i aspre, d’ironia, de drama i d’interacció amb el públic, l’autora xiuxiueja a les ànimes dels espectadors i, alhora, convida a reflexionar sobre les teranyines de la violència patriarcal. I és que, com ella mateixa manté, “l’art pot ser un mecanisme de resiliència per tractar el dolor en els éssers humans”.

L’espectacle, que l’autora no amaga que germina “de la ràbia contra un sistema inhumà i desigual”, no només denuncia els fils ocults de la violència masclista, sinó també els de qualsevol mena d’abús de força recolzat en el privilegi, i reivindica colpidorament els drets humans. Una peça que evidencia l’elevat poder transformador que el teatre compromès i social desplega.

Amb tot, l’obra incomoda sobretot part del públic masculí i, fins i tot, n’hi ha que se senten agredits. L’activista ha rebut nombrosos missatges amb intimidacions i insults a les xarxes socials per part de la ultradreta. La violència a internet és lamentablement vox populi. Per a més inri, l’han arribat a acusar “d’adoctrinament” i l’han denunciat per “incitació a l’odi contra els homes”. Uns atacs atapeïts de prejudicis i que encobreixen un pànic penetrant. A què? Tal vegada hi ha un temor al pensament crític, al despertar social o a l’empoderament que, al capdavall, és el que ens fa més lliures. No callarem!

El + vist

El + comentat