XAVIER BARÓ: “Mentre buscava el meu cor he trobat el cor de la gent”

Tancat en una caixa des del passat mes d’abril, el nou disc de Xavier Baró, La veu de la muntanya, no va poder veure la llum fins a la seva presentació al Cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida, al setembre. Acompanyat de l’acordionista i multiinstrumentista Héctor Beberdie, el compositor i cantautor amb ànima de poeta de Ponent, almacellenc de tota la vida, va poder donar el tret de sortida a aquesta gira sine die marcada per la pandèmia. Les seves cançons, envoltades de misteri i de lirisme, són, en paraules seves, “idees reflexionades, però deixades anar on elles volen”.

La gira va començar al setembre al Cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida; fins quan?

No té final, ni principi, ni intermedis, està supeditada a l’evolució de la pandèmia. El mateix passa amb el disc; va sortir a l’abril, però no es va poder distribuir i ha estat fins ara en una caixa. La meva intenció, en relació a la gira, és fer-la durar molt. És una gira sine die.

Com a compositor i cantautor, has rebut alguns premis i reconeixements al llarg de la teva carrera. ¿N’estàs content?

Entre que me’ls donin i no me’ls donin, m’estimo més que me’ls donin. Et sents agraït. Penses que hi ha algú que valora el que estàs fent, però com que el món de la música és tan tronat... Vull dir que en altres sectors et donen una quantitat de diners que et permet viure, però en el món de la música et donen una figureta de plexiglàs.

Ara estàs presentant el teu dotzè àlbum. Ja han passat gairebé cinc lustres des que l’any 1996 vas començar la teva carrera en solitari. No es diu fàcilment.

No. És tota una vida, més que una vida! En el meu cas, jo sempre he anat fent, sense pensar gaire ni en l’ahir ni en el demà, i sense ser gaire conscient ni del temps ni de “si he fet això i ara he de fer allò altre”. Ara em trobo preparant una antologia i, de sobte, t’adones que “aquí hi ha molta feina feta”, però, com que tampoc no ha estat ben bé una feina, vull dir que no tens la sensació d’haver estat vint anys dins una mina i de tenir els pulmons fets malbé, tu vas fent, sempre guiat per l’impuls creatiu que t’és innat.

Et refereixes a la música?

Sí. Des de molt jove em vaig sentir cridat. Vaig sentir una veu que em deia: “Prepara’t, que seràs músic”.

I què més et deia aquesta veu?

Que seguís el meu camí. La música et dona un llenguatge a través del qual pots expressar-te i explorar-te. Depèn de tu que ho facis o no. Jo ho he fet. En el meu cas, he anat molt endins i, mentre buscava el meu cor, he trobat el cor de la gent. També m’ha donat una visió panoràmica de la vida i de la humanitat.

Parla’m d’aquesta visió.

Penso que la nostra guia ha de ser l’instint. Quan agafes només la raó arribes a conclusions falses. Per sobre la psique hi ha més coses, fins i tot per sobre de la realitat. Coses que no poden definir-se o explicar-se. I si l’instint mai ens enganya, és que no és instint. Al final, una il·lusió val més que una realitat morta, i les persones som cada una un món.

I què me’n dius, de la societat?

Crec que hauríem de poder avançar cap a la justícia i cap a un benestar social i individual, eliminar el treball que ens esclavitza i ens roba les hores, i fomentar la contemplació. Aquesta és la meva visió. Giuseppe Verdi va dir un dia: “Tornem als orígens i això serà el començament del progrés”. També Sisa, quan deia “El temps no compta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol”, ens parlava d’això, d’eliminar aquest fals decorat i d’observar, de deixar que les coses es vagin fent soles. Al final, la gent som com som i somiem el que somiem i, més o menys, tots tenim els mateixos somnis, però cal ajudar-los perquè puguin desenvolupar-se.

De què ens parla La veu de la muntanya, la cançó que dona nom al disc?

La veu de la muntanya és un apèndix a l’apocalipsi que podríem dir que gairebé s’acaba a l’Harmagedon, a la guerra entre el bé i el mal. És una cançó que té un to bíblic. Vindria a ser el dia després de la guerra, l’anunci del final d’una civilització. Si t’hi fixes, està escrita com si un profeta visionari estigués descrivint un món devastat i condemnat en un to de fa 5.000 anys i, precisament, parla del dia de la fi d’aquest sistema de diferències socials i d’injustícies: “Els grans magnats de la Terra, la Terra els enterrarà”.

Utòpica?

No sé si utòpica o visionària. Com a metàfora, jo crec que no és utòpica perquè tampoc no dona cap tipus de consell moral. Senzillament, anuncia la devastació d’un sistema cruel en el qual hem viscut i en el qual encara vivim.

A la cançó Mapa de la nit també descrius el caos...

Sí, però té una visió diferent, tot i que unida a la de La veu de la muntanya i una mica primitiva. La nit és el sinònim, la metàfora del misteri, i parla de la persona que només es té a ella mateixa, però que, al mateix temps, sempre té un àngel que l’acompanya i que li diu que no busqui respostes perquè tot està escrit al mapa de la nit. De mapa de la nit tots en tenim un.

En què creu Xavier Baró?

Fa molts anys, un amic de la infància que estava donant el seu testimoni de Jehovà, va trucar a la porta de casa meva. “Ostres, quant de temps!”, vaig dir-li. “Sí, a què et dediques?”, va preguntar. “Soc compositor”, vaig contestar. “Així, tu imites Déu”, va dir. Com a creador, crec que hi ha una mena de vida eterna de la qual tots formem part. No crec en icones ni, evidentment, en la simbologia catòlica, però al final, si tu ets fidel a tu mateix i ets fidel al misteri, tornaràs a formar part d’aquest gran jardí. Com diria Camarón: “La flor de la noche pa quien la merece ”.

Referents?

Sí, i tant, molts. N’he tingut i en continuo tenint, però tampoc no tinc cap ídol. No soc gens idòlatra, però sí que m’he sentit acompanyat per molta gent. Tot el que he llegit, tot el que he escoltat, la pintura que he vist, gent que no són artistes o que no saben ni que ho són i, en canvi, estan fent cultura. Jo sempre estic obert i tot m’influeix.

Dins la teva simbologia, existeixen fades, corbs, àngels, princeses... Quin penses que és el misteri que envolta el poeta?

El misteri que envolta el poeta és el misteri en si mateix, és el lloc on et submergeixes, on trobes les veus i les visions incontaminades, les que no et demanen ni explicacions ni que et justifiquis, sinó que parlis del que sents amb la teva pròpia veu, i no es tracta ni d’obrir-lo ni d’entendre’l.

Xavier Baró fins quan?

No m’ho he plantejat mai. Només et puc dir que estic fent el que m’agrada i que visc la vida que vull viure. El que m’agrada més és l’escenari. És el que em dona més vida i el que dona més sentit al que faig, que al final és treballar per la gent. És com dir “Fins quan viuràs?” Fins que s’acabi.