EscriptorAl poble no hi ha hagut mai més un aparador semblant. (Un moment. Abans de seguir, busca una cançó. My blood will call out to you from the ground, de Micah P. Hinson. Prem play. D’acord, seguim.) Deia que al poble no hi ha hagut mai més un aparador semblant. Ni hi serà. Romania la major part del temps ocult darrere una reixa metàl·lica perquè tan sols permetia ser contemplat unes setmanes a l’any, al final de l’any. S’il·luminava cap al tard, quan el fred començava a fer-se més intens i la boira s’aclofava alhora que els fanals, encastats a les façanes, dibuixaven una aura difusa a mig cel. L’aparador estava situat a l’esquerra d’un carrer que naix on creua la secla, que xucla l’ànima com ho fa la buidor, i s’enfila fins on les cases que fa uns anys havien estat de tova, abans de la guerra, s’alcen més juntes. Gairebé feia xamfrà amb l’artèria principal per on transiten els vehicles, que llavors no eren gaires. Abrigat amb l’anorac groc i els guants que la mare m’havia comprat al mercat -i que tots teníem perquè anaven bé per fer de porter al camp improvisat al pati de l’escola, amb una porteria reglamentada per dos arbres i una altra per dues pedrotes-, m’aturava a contemplar-lo. En realitat l’aparador era una casualitat. Una finestra ben ubicada que donava al magatzem d’una botiga d’electrodomèstics i que, quan s’acostava Nadal, omplien de joguines disposades no pas a la manera d’un adult, sinó com les hauria col·locat jo mateix a l’habitació. Aquest fet, la disposició perfecta dels joguets, aquell ordre natural i gairebé espontani a ulls d’un nen, era el que burxava el desig fins al punt de provocar sentiment d’indigència per la seva condició inabastable. Havia procurat memoritzar els elements d’aquell univers, si més no els que més m’atrapaven per, a l’arribar a casa, mirar de trobar-los al catàleg del Calucho. Però no hi eren. Els joguets de l’aparador del poble no eren mai a cap catàleg. Eren, només, de l’aparador.
Una nit, suposo que la nit de Nadal, la padrina Dolors es va alçar del sofà d’una revolada. Em va preguntar si no havia sentit un soroll al balcó. Efectivament no havia sentit cap soroll perquè, de fet, no se n’havia produït cap. En tot cas la vaig acompanyar al balcó. Al balcó hi feia fred, però res més. Vam tornar a la saleta i llavors, sota la taula, hi vaig descobrir un paquet embolicat amb molt d’amor. Era un joc de fuster, amb el ribot, la serra, un metre articulat, un llapis per a l’orella… Sí, era el joc de fuster que havia vist a l’aparador. I em va agradar, esclar. Però no em va satisfer. I no ho vaig entendre. No vaig entendre com, de la font de la felicitat, no hi brollava un doll més abundant. Ara que ho reviso comprenc que el que desitjava no era cadascun dels elements que conformaven l’univers de l’aparador. El desig era ser part de l’univers, amb anorac groc i guants comprats al mercat. Per això, quan venen aquests dies, apedregaria aparadors. Ho faria a tall de pregària. Pregar per la saviesa, per l’amor veritable, encara que, convertit en misèria, tantes vegades m’hagi fet el llit. Voldria no tenir por de tirar pedres als aparadors. El misteri dels aparadors no és superior al de les cicatrius que podria mostrar i que, absurdament, amago. Tots hem estat nens. I essent nens tots hem buscat un lloc sense mal al cor. On, si no, ens hauria agradat viure? Uns quants encara anhelem universos d’encanteri. Però, ja ho he dit, tinc por d’apedregar aparadors. D’apedregar l’aparador rere el qual s’amaga el desig. En silenci. Dir als altres nens del món, els que he conegut lluny d’aquí i que han après a no voler, que em sap greu. Que voldria no tenir cap desig per a ells, perquè, incommensurablement, si n’hi ha per a ells, n’hi haurà per a mi. Bon Nadal.
