SILVINA I ACCIÓ!

La cadira buida

En els abismes del dol hi ha moltes cadires buides. Heus aquí que una vegada una d’aquestes cadires, farta de la seva condició inerta, va decidir fer una escapada a un conegut escenari central de l’Eixample barceloní. Anhelava alimentar el seu esperit i convertir-se en una de les protagonistes d’ Una història real per cridar als quatres vents: “Soc aquí!” Abans de ser cadira fou dona, fou mare, fou esposa. Compartia espai amb altres personatges que lluitaven per gestionar l’aflicció de la seva pèrdua i per reprendre el seu camí de vida. Amb impotència esguardava els conflictes íntims que brollaven d’ençà de l’absència de les seves carícies humanes.

Vet aquí que entre el públic hi havia més d’un espectador amb cadires buides en herència i un llegat de profunda melangia. Dir adeu a algú estimat és dur. Una d’aquestes persones feia pocs mesos que havia perdut la seva mare.

La muntanya russa d’emocions que experimentava li semblava de les més vertiginoses. Tirar endavant i sentir-se forta anaven a retaló d’una aguda sensació de manca de presència i acaronament materns. Es va fer seu l’art de crear noves efemèrides: “Avui fa 3 dies que em va fer el darrer petó” o “Avui fa 5 mesos em va dir, amb la força i l’amor d’una mare lloba, que m’estimava per últim cop”. També somreia quan recordava l’adoctrinament obstinat del qual la seva germana i ella presumien tant: “Sigueu dones autosuficients i independents!” Sovint les sessions a llàgrima viva, o “moments aixeta”, com ella les anomenava, li arribaven en les circumstàncies i llocs més inesperats, estimulant-li el conducte lacrimal com si fos un guèiser. Enyorava no poder compartir ni les joies ni els sotracs de la vida. Fins i tot sentia nostàlgia dels xocs tan característics de les relacions mare-filla. I es mirava la cadira buida.

La cadira buida a casa seva també prenia consciència del que havia sigut en la seva vida anterior: la nena trapella i tossuda que sempre duia dins, l’enamorada de l’amor, la dona geniüda i alhora amb sentit de l’humor, l’esperit lluitador, l’escriptora papers-a-terra, la mare amb majúscules... A diferència de la de la Història real, viatjava eternament amb incomptables cadires buides d’arreu. De tant en tant, s’aliaven en pactes entremaliats i es movien misteriosament. Ens picaven l’ullet!