EscriptorTot i no ser un dels set rius sagrats segons l’hinduisme, el Beas té la particularitat d’haver format part de l’atapeïda agenda d’Alexandre el Gran quan va convertir-se en la línia que limitava l’expansió oriental de l’imperi (326aC). Al llarg dels 470 quilòmetres, el Beas voreja Amrítsar i Manali, nuclis de població estratègics, i també la localitat de Vashisht, un racó de món atrapat en èpoques passades, quan la vaca es munyia a mà dins l’estable que encara ocupava estança als baixos de la casa, i el farratge es transportava sobre l’espinada encorbada de les dones. Els habitants de Vashisht passen hores a la plaça, on s’alcen els temples i uns banys termals sense més pretensions. La plaça la freqüenten els homes que es deliten per jaure i no alçar palla de terra. A la portalada dels temples, suspesa talment com una gola, hi destaca una campana. El conjunt recorda l’ampla tira de cuir que envolta el coll d’una bèstia i de la qual penja una esquella. Segons la tradició hindú escau tocar la campana en el moment d’entrar al temple per tal d’atreure l’atenció del déu al qual es vol dirigir la pregària. Si no fos així podria ben ser que aquesta passés per malla.
El nostre també és territori de campanes. A la comarca de la Noguera, i coincidint amb l’esclat de la primavera, la població d’Os de Balaguer cada any acull una trobada de campaners que té com a finalitat recuperar i protegir la tradició lligada a la forja i el toc de les campanes. Però convé contrastar que les nostres campanes i les campanes dels nostres temps, contràriament a les de la vora del Beas, no busquen atreure l’atenció de cap déu, sinó la dels devots de tota consideració, la crida a sometent, les festes de cloenda i guardar, lapidacions, bacanals i orgies variades que, altrament, ens farien passar desapercebuts tot submergint-nos en una set d’egolatria que ni el més pintat podria suportar.
