EscriptorMentre et prens unes herbes asseguda a la butaca de la saleta connectes amb el malson que has tingut aquesta nit i que vagament vas rescatant a trossos. T’hi ha fet pensar la catalítica que tens a la vora i que no tens més remei que encendre, encara que costi Déu i ajuda posar-la en marxa, perquè des del primer hivern que vas entrar a l’apartament del teu darrer destí com a doctora vas declinar l’opció de la calefacció; el butà és més econòmic que el gasoil, sens dubte. L’estufa fa gairebé mig segle que t’acompanya. La vas fer posar a la sala d’espera del penúltim consultori on vas exercir. Vas creure que les baixes temperatures d’aquell hivern feien massa colpidora l’olor de medicament que surava en l’ambient, i vas pensar que l’estufa la suavitzaria. Però no va ser així, perquè des de llavors va empitjorar fins al punt que el consultori recordava l’atmosfera de postguerra que, qui més qui menys, encara duia cisellada a l’arrel de l’envà nasal.
En el malson enllesties una visita. Has estampat la teva mala cal·ligrafia sobre una recepta i després has procurat asserenar la pacient mentint-li, tot sostenint que tu també havies passat pel mateix mal i que amb el tractament prescrit aviat notaria millora. La pacient se n’ha anat alleujada. Abans de cridar el següent has posat una mica d’ordre a la taula: l’estetoscopi a un costat i el bloc de receptes i el bolígraf a l’altre. Has tret un sugus del calaix i te l’has posat a la boca. A l’alçar-te de la cadira i voltar la taula, la llarga faldilla que t’arribava als turmells s’ha enganxat en una aresta i per poc no s’hi ha fet un esquinç. Has obert la porta i, al treure el cap, la llarga melena, que la clenxa feia penjar més d’un costat que de l’altre, ha intercedit en bona part del camp de visió. “A qui li toca?”, has demanat tot enretirant els cabells de la muntura que, com un epíleg del rostre, encara avui se t’enfila cap al front i davalla fins més enllà dels pòmuls. Ha estat llavors quan t’has adonat que alguns dels pacients jeien a terra maldestrament i d’altres s’escorrien pel seient amb el cap suspès devers el pit o l’espatlla. L’instint t’ha dut a inquirir la catalítica, que havia perdut la flama, i per sobre la catalítica, el retrat d’una infermera t’ha fet callar amb l’índex contra els llavis. Una vegada has recompost el malson t’has alçat per apagar l’estufa. Al cap i a la fi, has pensat, ja som a principis de febrer; l’hivern té els dies comptats.
