La comunitat mèdica debat sobre la urgència de la mort

LleidaS’aixeca el teló. “¿Vostè creu que urgències és un lloc que hauria d’estar preparat perquè la gent hi pogués morir?”, pregunta un, metge. Dos segons de silenci fins que la resposta, dubitativa, es transforma en una altra qüestió: “Que no ho està, de preparat?”, contesta l’altre, familiar d’un pacient. S’abaixa el teló. Títol de la pel·lícula: ¿La mort és un assumpte urgent?, un interrogant més al voltant d’un tema que genera molts dubtes entre la comunitat mèdica.

Oriol Yuguero, metge d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova, és un dels membres del col·lectiu de metges de la demarcació de Lleida més actius en relació amb el debat existent sobre la urgència de la mort. De les 90.000 persones que s’atenen anualment, aproximadament el 0,5% de casos -entre 100 i 200 pacients a l’any- es compten entre els decessos. “Tot i que es tracta d’una ràtio baixa, per a les seves famílies és molt important, perquè sempre recordaran urgències com el lloc on es va morir la persona estimada. Per això volem saber quina és l’opinió que tenen aquests familiars sobre el tracte rebut per part nostra”, ens explica l’Oriol mentre ens dirigim a uns dels boxs.

Ens hi espera la Carme, que perdia la seva mare a urgències de l’Arnau tot just fa mig any. Trobar-se de nou entre les parets i les vidrieres d’aquell espai fa que li tornin a la memòria uns records que, de fet, mai no se n’han anat. “Com vaig poder, li vaig alçar les cames, pesaven moltíssim. Tenia molt mal de cap i estava suada, tant, que li havia d’eixugar la suor amb una tovalloleta”.

Uns records que es barregen amb els de l’Antoni, que tampoc no ha oblidat les últimes hores de la seva mare a l’hospital. “Feia dotze dies que havia fet 100 anys, se la veia molt bé, però jo suposo que l’emoció del dia del seu aniversari, fins i tot va venir l’alcalde a felicitar-la, la devia afectar, perquè a la nit estava marejada, gairebé no em reconeixia, i a partir d’aquí va anar empitjorant cada dia una mica”, ens relata, serè però sensiblement afectat per una mort encara massa pròxima en el temps.

Ara bé, l’emoció tant de la Carme com de l’Antoni va in crescendo a mesura que els seus respectius relats s’endinsen en tot el que passava a l’interior de l’hospital. “Una doctora li va dir a la meva filla que estava molt greu però que li volia fer una altra prova. No sé quina prova era, però quan va tornar ja estava en coma. Llavors ens van posar en un box, i d’aquell box ja no en vam sortir”, recorda ella. “Quan vaig arribar, les doctores em van dir que no esperés res perquè tenia el cor molt fluixet. Ja no patia, només respirava... Potser va ser millor així, ràpid i indolor”, recorda ell. Mentrestant, les sirenes d’una ambulància ens anuncien que, inevitablement, els records seguiran amuntegant-se dins d’aquelles sales verdoses de passadissos laberíntics.

“Veiem cada vegada més que hi ha un percentatge de població, moltes vegades envellida o amb malalties incurables, que mor aquí, a urgències, i nosaltres ens plantegem si realment és el lloc adequat per fer-ho. Hi ha molt soroll, enrenou, gent pels passadissos…”, apunta l’Oriol, que és interromput per l’Antoni: “Esclar, però si et trobes malament t’han d’ingressar, encara que prefereixis quedar-te a casa. És com si tens un accident, et porten a urgències”. “La majoria de gent vol morir a casa seva -reprèn l’Oriol-, al seu llit, amb la seva família, sense ser traslladat amb una ambulància”. Una afirmació que la Carme tampoc no sembla que comparteixi: “Jo sempre dic que a la clínica és millor, perquè aquí només ens cal tocar el timbre i ho tenim tot a l’abast. En canvi, a casa, en un moment donat, no tenim res”. L’Oriol diu, per cloure l’assumpte en qüestió: “¿Estem preparats els serveis d’urgències per sobreassumir aquesta tasca i, per tant, fer-la amb la màxima dignitat possible? Perquè nosaltres ja ho intentem, però amb una epidèmia de grip, per exemple, que comporta un volum important de pacients, de vegades garantir un confort a la família resulta d’allò més complicat.

Dos corrents d’opinió

Hi ha un corrent d’opinió segons el qual s’haurien d’habilitar una sèrie de boxs per facilitar el final de la vida a urgències. En parlem amb l’Oriol, més conforme amb el corrent contrari: “Hi ha qui diu que si obrim aquests boxs tindrem una allau de gent que, sabent que ho tenim preparat, serà derivada a l’hospital per comoditat, per evitar l’enrenou que suposa que algú mori a casa”. “Si et posen en aquest lloc per morir i estàs conscient, potser encara és un trauma més gran”, dubta l’Antoni davant de l’entusiasme de la Carme: “Com més coses hi hagi al voltant, perquè et puguin ajudar una mica, millor, no? Si no, t’ho has de fer tu a casa, amb tota la família”.

“Morir en un box d’urgències no és agradable. Així, mentre decidim si s’habiliten espais per al final de la vida o bé fem més pedagogia a favor de la llar familiar com el lloc més adequat en el cas de les morts previstes, haurem de continuar procurant a aquests pacients i als seus familiars el caliu humà que falta als hospitals”, argumenta l’Oriol, que recomana a tothom que redacti les seves últimes voluntats. I és que no podem preveure quan s’abaixarà el teló per última vegada, però potser sí de quina manera.