Oriol Yuguero: "Si cremem els seus professionals, el sistema sanitari està perdut"

Dels efectes del covid-19 i dels successius confinaments en la salut mental de les persones a les afectacions que pateix un personal sanitari que ha treballat fins a l’extenuació i que ho haurà de continuar fent, com a mínim, fins a l’aparició d’una vacuna. Oriol Yuguero, metge del servei d’urgències de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida, s’ha erigit en un dels portaveus no oficials de Salut a falta de més concreció per part del departament.

Els seus fils de Twitter s’han popularitzat a la xarxa.

Sense secretari de Salut Pública ni agents covid, algú havia de donar la cara. La primera onada de la pandèmia ens va agafar a tots desprevinguts, però la sensació de desgavell actual, unida a la falta d’informació i la comunicació deficient, és imperdonable. Per això vaig començar a informar sobre el que passava dins de l’hospital.

I què hi passa?

Doncs que el cansament i la tristor s’han apoderat de nosaltres per la falta de previsió del departament. Moltes de les promeses que havien fet al personal s’han quedat en paper mullat, quan nosaltres, en canvi, sí que hem fet els deures. I ara tornem a tenir les plantes plenes...

Què li ha faltat al personal mèdic?

Que algú es preocupés dels temes logístics del dia a dia, tal com han fet altres comunitats i altres països, que posaven allotjaments a disposició del personal sanitari per evitar que entressin en contacte amb els seus familiars. Tampoc s’ha pensat en les famílies en què els dos membres de la parella són professionals sanitaris amb fills al seu càrrec.

És el seu cas?

Sí. La meva dona és pediatra i també ha hagut d’assumir molts torns. Hem treballat jornades maratonianes durant els mesos de març, abril i maig, la qual cosa resultava difícil de compaginar amb dues filles d’1 i 3 anys. Quan jo sortia d’una guàrdia de 24 o 48 hores, ella començava la seva jornada laboral. I no podíem deixar-les amb els padrins per por a contagiar-los. No s’han disposat prou recursos de suport per a professionals sanitaris com nosaltres.

La solució és la vacuna?

I tant! Ens conferirà una immunitat brutal! Qualsevol vacuna es converteix automàticament en la principal arma per combatre la malaltia en qüestió.

I mentrestant?

Fer el possible per aguantar el sistema sanitari, que resisteix per la gran empatia dels professionals. Però pensa que el burnout del personal sanitari pot ser molt elevat en funció de com es gestionin els pròxims mesos. I si cremem els seus professionals, el sistema està perdut.

A més rebrots, més confinaments?

El confinament és molt eficaç, ja que quan confines un territori la transmissió comunitària cau ràpidament. Però el problema és que l’economia també cau a la mateixa velocitat. Davant d’una situació imprevisible, cal confinar, per aturar les cadenes de transmissió. Ara bé, cada vegada que hi hagi una situació de rebrots no podem confinar la gent a casa seva. Com ha passat en aquest segon confinament del Segrià, que era completament evitable. El que hi ha d’haver és un bon sistema de rastrejadors i vigilants, com a Alemanya, Corea o altres zones de l’Estat, on, a més, només es tanquen empreses, blocs de pisos, escoles... És a dir, l’estrictament necessari a nivell epidemiològic.

¿Ha tingut algun infectat de covid-19 a la seva família? ¿I algun afectat pels confinaments?

Per sort, no. Tan sols una companya de la carrera que ho va patir al principi de tot. Pel que fa als confinaments, la meva germana, que és autònoma, ho ha passat malament. Ja ha hagut de tancar la seva consulta dues vegades, i no sabem què passarà en el futur. Les conseqüències econòmiques també són dramàtiques per a molta gent.

Se sent un heroi?

No, ni de bon tros! Jo faig la meva feina, i em sento afortunat d’haver viscut aquesta pandèmia, professionalment parlant, perquè a la facultat ens parlaven de pandèmies anteriors però mai m’havia imaginat que acabaria treballant enmig d’una al meu país. També em sento afortunat de tenir una família que ha pogut aguantar la meva feina sense contagiar-se ni patir cap baixa. I no, no som herois, òbviament, perquè aquesta és una feina purament vocacional, i gaudim tant quan podem curar algú que deixem de banda aspectes que en altres professions segur que no es deuen passar per alt. Al servei d’urgències de l’Arnau, ¿quantes vegades hem deixat de dinar o sopar per atendre un pacient? I amb coronavirus o sense, ho continuarem fent. Això no ens converteix en herois, sinó en persones que estimen la feina que fan.