SILVINA I ACCIÓ!

De culs de mal seient

La vida és moviment i els que som culs de mal seient ho agraïm. Aquesta fal·lera de dinamisme acostuma a anar de bracet d’una desmesurada ànsia per conèixer i descobrir novetats. Crec que d’aquí ve la meva dilatada bellugor, sobretot els caps de setmana, quan l’increment de l’oferta sociocultural et fa plantejar seriosament la possibilitat de ser omnipresent.

Els culs de mal seient a Lleida ens movem. Tot i que no ens coneixem personalment, ens reconeixem. La raó és senzilla: som pocs. Això provoca que la famosa frase de Barricada “ las mismas caras, los mismos gestos ” prengui una dimensió alarmant. En una ciutat de més de 100.000 habitants amb una agenda farcida de propostes estimulants, sovint et preguntes “On és la gent?”

Hi ha un altre fet que em pertorba. La mitjana de cabells blancs per metre quadrat en actes culturals és, en general, preocupantment alta. I jo incremento el percentatge! Hi ha una franja d’edat a la qual sembla que no s’arriba. On són els nous consumidors de cultura? Potser no es té prou en compte l’emergència de la cultura digital com a nou format, o potser realment els joves no es distancien de les pràctiques culturals sinó que no se’ls té prou presents.

Neguits a banda i com a ànima que va en dansa per la vida, no em podia perdre el festival de balls urbans The Best On. Veure el Teatre de la Llotja ple de mirades i veus força joves fa que confiïs que l’art del moviment no està tan en perill d’extinció com sembla.

Durant les gairebé tres hores de l’espectacle, vam poder constatar una evolució qualitativa, creativa i de tècnica de dansa multidisciplinària. El sentit de l’humor va sortir a escena amb coreografies que transgredien l’espai i trencaven els estereotips associats al breakdance, amb picada d’ullet a la música clàssica inclosa. Hi va haver algunes peces molt treballades amb contingut reflexiu i colpidor. No és habitual veure un públic entusiasta i entregat, però quan es balla des del cor la resposta del públic és explosiva.

N’hi ha que diuen que ballar és molt més que moure’s. N’hi ha que diuen que ballar és expressar el que volem amb el cos. N’hi ha que diuen que ballar és somiar amb els peus o, en paraules de Cesc Gelabert, és “habitar el cos amb el cor i la ment”. Per a mi la dansa és un bé d’experiència i un acte de plaer que crea passió i (e)moció.

Més continguts de