EscriptorEt dic forastera però no caldria que fos així perquè, en realitat, encara que no anessis al nostre col·legi i al poble hi vinguessis només alguns caps de setmana, eres una més dels joves. L’estona més llarga al teu costat van ser uns minuts del darrer matí de la festa major de l’any noranta-cinc o noranta-sis. Per tant, deuríem tenir al voltant dels setze anys. Vam tancar una de les penyes (antres) que quedaven obertes a aquelles hores del matí; la que s’havia instal·lat als baixos d’una casa vella a prop de la secla. Tu estaves amb el teu grup de gent. Jo amb el meu. El que va passar és que s’havia fet de dia i, vist el panorama, tu pel teu costat i jo pel meu vam decidir anar-nos-en a dormir. Ens vam trobar a la porta. Va ser una confluència casual. Però com que el trajecte des de la penya fins ben entrat el poble era el mateix per a tots dos el vam compartir. I el vam allargar perquè et vaig acompanyar a casa. No vam parlar gaire. Tu perquè estaves de mala llet per no haver aconseguit el teu propòsit. I jo perquè el propòsit el tenia a la vora.
Aquella temporada vas ser, per a mi, el que ara en diuen un crush ; el vertader amor impossible. El primer i que ningú coneix, lluny dels jocs infantils d’anys enrere. Amb cadascuna de les dates assenyalades que et podien dur al poble, sobretot les dates al voltant de Nadal, les ànsies es disparaven. Feia volar finals d’història bellíssims. Inacabables. Els patrons eren plagiats de qualsevol sèrie juvenil de l’època. Ho eren els mapes mentals per mirar de provocar l’encontre que tindria lloc al centre de la pista de ball, a la barra o al sortir dels lavabos. I també eren similars les hores prèvies al moment d’escollir la roba i el pentinar-se. Perquè tard o d’hora l’encontre arribaria. Sempre arribava. I, aleshores, com la boira instal·lada en l’hivern, m’adormia dins el desig i era incapaç de canviar la inèrcia. Per més estels que brillessin en aquell moment, tot confluïa en la ceguesa dels pocs metres infranquejables que ens separaven. Perquè el desig, com la boira, no té límits. I l’opi, com és sabut, engrandeix tot allò que no té límits.
Mai no em vaig demanar la raó per la qual et vivia amb tanta intensitat. Suposo que no tenia temps per preguntar-m’ho. Ni tampoc l’edat. I si m’ho hagués preguntat, què n’hauria tret? ¿Hauria aconseguit el valor d’acostar-me a tu i parlar com dues persones normals? Joves, però normals? Però de què hauríem parlat si la teva boca només la volia per menjar-me-la…
Avui m’ha semblat veure’t de lluny. Casada i amb fills, aquell temps m’ha semblat un miratge. I els miratges no són fruit de cap pregunta, sinó respostes necessàries davant la set gairebé irremeiable que solem patir aquells que hem nascut en un temps i en un lloc equivocats. Què vols prendre?
