Una gran assignatura pendent

“Avui en terres de França / i demà més lluny potser, / no em moriré d’enyorança / ans d’enyorança viuré”. Potser mai abans el present s’havia vestit tant de passat. Potser mai com fins ara la democràcia havia festejat tant amb el feixisme, el silenci, la repressió. Potser per això posa tant la pell de gallina escoltar els versos de Pere Quart de Corrandes d’exili interpretats amb el dramatisme de Sílvia Pérez Cruz. És melodia, però sents els crits. Els crits d’una generació del passat i de veus del present que es volen silenciades.

Exceptuant Clara Ponsatí, de Meritxell Serret, Anna Gabriel i Marta Rovira se’n parla molt poc (igual com de les preses polítiques). Aquesta última, al mes de març en una carta a la militància argumentava que marxava per “recuperar la veu política”. Gabriel també va optar per aquesta via per tenir un micròfon obert. Però el cert és que els mitjans de comunicació i les xarxes socials, quan es tracta d’elles, s’han avesat a deixar-se endur pel sedàs de la sordina que ho anestesia tot malgrat el soroll.

Històries sense història

I si de les nostres coetànies exiliades se’n parla amb comptagotes, ja no cal dir de les dones forçades a abandonar casa seva pel primer franquisme. Grans històries que l’oblit pactat es va encarregar de deixar sense història. Fa vint anys moria a Ciutat de Mèxic Aurèlia Pijoan Querol, nascuda el 1910 a Castellserà. Té una avinguda a Lleida. Republicana i comunista, va ser la primera dona a exercir un càrrec públic a la Paeria i una de les catalanes més compromeses políticament i socialment al segle XX. I, malgrat això, la majoria de ciutadans de la Terra Ferma en desconeixen la història. El 8 de març passat la Paeria va homenatjar-la, després de la insistència de la Crida-CUP. Però el cert és que, tal com m’explica Antonieta Jarne, la historiadora de la Universitat de Lleida autora d’un llibre sobre la seva vida, Aurèlia Pijoan encara no forma part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Segons ella, la popular Dra. Pijoan és “triplement invisible, com a dona, com a metge i com a comunista”. I és que “l’exili segueix sent una gran assignatura pendent”.

Va especialitzar-se en la producció de la vacuna contra la tuberculosi; va dirigir la casa de repòs per a combatents amb malalties pulmonars i respiratòries a Espot; va defensar com poques la llibertat de la dona, i va ser secretària general de l’antifeixista Unió de Dones de Catalunya (UDC) de Lleida. El seu compromís polític la va situar de regidora del PSUC en un període convuls del 1937. El 1939 va convertir-se en exiliada, primer a França i, posteriorment, a la República Dominicana, on va viure en condicions extremes en plena selva, a Cuba i, finalment, a Mèxic, on es va instal·lar definitivament i va veure néixer els seus tres fills. Des d’allà continuaria liderant la UDC i acabaria convertint-se, als anys cinquanta, en la màxima responsable de la Unión de Mujeres Españolas en México, que tenia com a objectiu la contribució de les dones en la lluita antifranquista. Segons documenta la historiadora Antonieta Jarne, aquesta seria l’única organització que va funcionar a l’exili integrada exclusivament per dones i, amb mig miler d’afiliades, la unió de dones espanyoles més potent del continent americà.

Dones d’ahir i d’avui, valentes i bregades, que des de la llunyania continuen defensant la llibertat. No és just que se n’esmorteeixin les biografies o les veus. Perquè continua viu el crit de la contundent proclama de Pere Quart / Joan Oliver el 1980: “Per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules”.

Més continguts de