PoetaLa Fundació Sorigué ofereix l’exposició The End of Innocence, de Mat Collishaw. La mostra és d’alt nivell, com l’artista. Val a dir, però, que sense l’ajut del guia ens hauria passat per alt la meitat del contingut conceptual de les obres. Aquest hermetisme de l’art contemporani no li pertany en exclusivitat. L’art sempre ha tingut més d’una capa de significats. Tan sols una diferència entre el contemporani i l’anterior, liquidat a principis del XX: l’ull. Des de les pintures del Cogul fins a Renoir, o Rusiñol, tota la concepció filosòfica de l’artista s’encriptava en una imatge que s’oferia a l’ull del que se la mirés per amanyagar-li el sentit de la vista. I la resta, per a les selectes minories. A partir de les avantguardes, en general, l’ull s’ha substituït per l’intel·lecte.
Què vol dir, això? Fàcil: ara ja no valorem les coses segons si són boniques o si ens fan plaer. No volem gaudir, volem saber. Per això el món és ple d’experts. En nutrició, en erotisme, en esport, en psicologia, en història de Pèrsia, en música indie italiana de mitjans 90, en psicodèlia afroesquimal nascuda en la clandestinitat de l’Albània dictatorial... I per això a l’escola no ens transmeten la bellesa d’un poema, sinó que ens n’ensenyen el tipus de vers, de rima i de corrent estètic -a qui li importa què diu?-. O abans de mostrar-te belles redaccions, t’ensenyen estructures sintàctiques. Com si per explicar què és una casa, abans de res, t’emprenyessin amb estudis de parets mestres, bigues i fonaments. I per això, a la fi, sabem tantes coses però tenim les capacitats sensorials i afectives atrofiades.
“L’Home és mort! Tot ho ha interpretat!” El 1870 Rimbaud escrivia aquest vers. Va ser profètic. Albirà un món on només es parlaria de política, economia, idees, dades; on Toni Cruanyes ens informaria que érem en l’any Fellini i encabat del TN TV3 ens torturés amb una pel·li vomitiva -però poseu-ne una de Fellini, no? I si no, no ho diguis, Toni!-. Cal destronar la raó. Donar els comandaments a la ment poètica, simbòlica, intuïtiva. Prenguem-nos seriosament el bruixot Pau Riba quan diu: “Qui té apetit de ser petit que descargoli el cargol que el fa erudit [...] Qui té ànsia de la infància que es despulli amb elegància de les capes restrictives amb què el saber l’ha anat vestint...” És l’aventura del segle. O ens compassem a les revolucions de l’Univers i la natura o acabarem sotmesos a un Ordinador Central que ens dirà fins i tot quan hem de sortir al carrer i amb qui ens hem de relacionar.
