La Casa de la Música de Lleida, l’Alt Pirineu i Aran, en col·laboració amb l’Ateneu i l’Orfeó, ha organitzat el cicle de xerrades Música i drets humans. Xavier Baró, Xavier Eritja i Joan Busqueta van establir un diàleg molt interessant sobre la recuperació de la memòria democràtica. Mentre el músic punxava cançons, el polític i l’historiador hi afegien notes i dades que acabaven comentant entre tots tres. Una de les conclusions a què van arribar és que les esquerres han perdut l’esperit de camaraderia i idealisme amb què nasqueren el darrer terç del segle XIX. Vaja, que s’han mort. Comunisme, socialisme, anarquisme, internacionalisme... avui són termes obsolets que no passen d’una classe d’història. I és una pena, perquè aquest moviment lluitava per l’humanisme i la concòrdia, i per un element importantíssim que també van apuntar els tertulians: refrenar el feixisme.
El feixisme, doncs (avui trumpisme, lepenisme, voxisme, orbanisme...), ha trobat en el s. XXI esgambi per córrer a la regalada. I per què? Molt fàcil. Perquè la bondat, la justícia i els valors de l’humanisme van lligats al pensament, mentre que la dissonància, la maldat o la iniquitat tenen a veure amb la força i el salvatgisme, que és el contrari del conreu -o cultura-. Però, esclar, l’humanisme no té raó de ser en una civilització que ho ha apostat tot al maquinisme, a la pantalla i a la virtualitat. Per això resulta inevitable no relacionar d’alguna manera el covid amb la puixança de la ultradreta i amb l’agonia de la cultura i les idees, per tal com ens obliga a viure ocults, immòbils i sota control.
Però vaja, Ulisses va aconseguir retornar a Ítaca després de 20 anys. Vull dir que potser ja ha arribat l’hora que la civilització desenterri les grans idees que la van fer possible. Les propostes de sanació i transformació d’un Plató, un Crist, un Buda o un Llull serien una absoluta exageració si l’individu o la humanitat no tinguessin la capacitat i la tendència d’enfonsar-se tan avall. Aristòtil demostra que la finalitat de la foscor és la llum, la qual no s’aconseguirà sense la intervenció del color. Així que no tenim més remei que acolorir-nos i maquillar-nos ara que menys ganes en tenim; esdevenir els folls d’amor lul·lians per il·luminar la follia tenebrosa que ens ha caigut a sobre. La poesia -entesa com a creació- haurà de substituir les esquerres com a bastió de les virtuts humanes i garant de l’alegria social en el nou ordre que estem obligats a crear.
