Retrats
Terres de Lleida 31/08/2022

L’entrenador i la incerta glòria

L’entrenador i la incerta glòria

GABRIEL PENA
2 min
Un equip de futbol juvenil qualsevol d’un poble qualsevol en formació abans d’un partit qualsevol.

EscriptorEn acabar de dinar, l’entrenador d’un equip juvenil de poble s’estira al llit i fa balanç del negoci, un magatzem de distribució de fruita. Repassa mentalment els comptes i li sembla que falta poc per sortir del pou financer on va caure fa uns anys. Però mai es queda prou convençut. Avui és l’enèsima vegada que s’hi posa. Esgotat, canvia de tema i es concentra en el partit de futbol que dirigirà aquesta tarda, fins que s’adorm.

Quan es desperta baixa al bar del seu fill a fer un cafè. Intercanvia comentaris grotescos amb la clientela per fer-los la punyeta i estirar alguna rialla. Després agafa el cotxe i es planta al poble del costat, on fa d’entrenador, a només set quilòmetres. Al vestidor els jugadors es canvien, i ell, mentrestant, escriu l’alineació a la pissarra. No treu profit que el camp ja vingui perfilat. No. Escriu els noms de l’onze inicial un a sota de l’altre i, després, els llegeix en veu alta tot afegint la posició: Pau, porteria. Pere, lateral dret. Berenguer, interior esquerre… I així. Tampoc ningú s’ha preocupat d’estudiar el rival. Es dona per fet que la dificultat del contrari la determina una qualitat intrínseca que ve de lluny. Ancestral, gairebé mística. Com si es tractés d’un duel entre dues tribus que se sospesen, l’una a l’altra, en funció del que expliquen les respectives llegendes.

El partit ha començat i les coses aviat es compliquen per a l’equip local. L’entrenador es passeja amunt i avall de la banda. Gesticula. S’enrabia. I fa càlculs per procurar empatar com més aviat millor.

L’àrbitre xiula la mitja part. L’equip, al vestuari, entoma l’esbroncada de l’entrenador, que ve acompanyada d’un seguit de gargots nerviosos a la pissarra. Abans d’esgrafiar-hi els gargots –fa anar el guix amb tanta vehemència que el parteix en diversos bocins– esborra l’alineació de qualsevol manera, amb la mà oberta.

Els jugadors tornen al camp i comença la segona part. Al cap de poca estona, a la banqueta local, un dels suplents ha desconnectat del partit. Té una de les pilotes de reserva entre els peus i la fa voltar amb la mirada perduda. Sembla immers en una cabòria d’aquelles de la qual un no surt fins que no s’hi juga l’existència. I llavors l’entrenador s’acosta sense que ell se n’adoni i li diu que s’escalfi. Cinc minuts més tard demana el canvi a l’àrbitre. A l’alçada de la línia divisòria l’entrenador dona indicacions al suplent. El partit segueix zero a un a favor dels visitants. L’entrenador, arran d’orella, li explica a correcuita què s’espera d’ell: l’empat. Però el jugador suplent no l’escolta perquè l’entrenador li està fent mal al braç per la manera com l’estreny, i això el distreu. I també per l’alè. L’alè d’una vida en debat entre la derrota i la victòria que també el distreu. I així és com el suplent entra al terreny de joc desorientat, sense saber què s’espera d’ell, resignat a una incerta glòria.

stats