EscriptorEls compositors juguen amb els acords per imprimir una determinada intensitat emocional. Quan volen reproduir una atmosfera de tristesa recreen acords menors. Quan, al contrari, busquen una peça alegre tiren d’acords majors. Feu memòria i procureu evocar, per exemple, la melodia de l’entradeta de la sèrie Hill Street Blues. La passaven els diumenges al vespre a finals dels vuitanta. I al mateix temps poseu-hi les imatges, les d’un Chicago a ple hivern amb neu acumulada a les voreres, el cel gris i els gots de cafè fumejant a la comissaria. Més o menys coincidint amb aquella època, quan pel poble corrien històries amb l’heroïna com a rerefons, un home, un home jove, va desaparèixer. Què va passar? On era? Si les circumstàncies haguessin sigut unes altres hauria sigut del tot creïble qualsevol pista que indiqués que se l’havia vist participar, en ple deliri, al Rock and Roll Circus, al costat d’un Mick Jagger en plena forma o d’un John Lennon desfermat. Però el Rock and Roll Circus havia tingut lloc feia més d’una dècada, per tant, aquesta opció quedava descartada. Els rumors també haurien pogut ser fiables en cas que l’haguessin situat dalt l’escenari de qualsevol antre de la Movida estrenant un tema titulat La chica de ayer. O bé deambulant per la Calle de la Palma de Madrid o protagonitzant Laberinto de pasiones. Però no va ser així. Perquè l’home que va desaparèixer no va tenir cap tiet que li regalés una guitarra com sí que li va passar a Kurt Cobain. Ni va tenir l’ocurrència de reivindicar el dret a no haver nascut com sí que fa, des de fa anys, l’artista Abel Azcona. No va tenir aquesta sort perquè a l’home que va desaparèixer el poble el considerava un cas perdut. Un pertorbat. Un cas de descrèdit per al col·lectiu. I punt. I han passat els anys i les històries entorn de l’heroïna, com passa amb els tatuatges sobre la pell envellida, han estat esmenats, han perdut la forma i, en bona part, també, el sentit. De l’home que va desaparèixer ningú se’n recorda tret de quan, per casualitat, passem per davant de la làpida. Llavors potser ens en compadim: pobre. Fins i tot ho diem. Fluix. Però ho diem. Sense comprendre que, si històries similars a les de l’època dura de l’heroïna ja no circulen pel poble, si el que queda de l’home que va desaparèixer és el record d’un paio rondant descalç i vestit amb quatre draps i una creu -la que duia a sobre sense dur-la-, és perquè avui, qui més qui menys, es fot de merda fins a l’extenuació. Per això convé parlar d’ell. D’ell i de tots els homes i dones que, un dia, de cop i volta, van desaparèixer. Si convé, si algú ho necessita, perdonar-los. I després reivindicar-los. Arrencar la crosta. Reconèixer-los sense judicis. Potser, aleshores, descobriríem que, encara avui, com en aquell temps, quan la balança de la follia es decanta cap al plat del menyspreu, al plat contrari s’hi amaga la virtut. La virtut i el crit essencial que reclama viure com raja, fora del que mana el sistema. Allò que els vam negar entre totes i tots. La virtut i el crit essencial que, entre totes i tots, neguem a moltes dones i molts homes que, a hores d’ara, dissenyen com desaparèixer. Per tot això, als que defenseu la norma i el sistema, amb uns acords majors per companyia, us mostro el dit del mig.
