LARA ALMARCEGUI: “Quan estic fent un projecte m’agrada perdre’m, si no és així no em compensa”

Després d’un any de recerca i d’una sèrie de càlculs i modelatges 3D fets amb la col·laboració de geòlegs, l’artista saragossana i resident a Rotterdam Lara Almarcegui exposa el seu últim treball al Centre d’Art La Panera de Lleida. Graves, fent referència als trossos de pedra reduïda, és el nom i esquelet del projecte. A cavall entre l’afany artístic i el científic, l’artista especialitzada en temes mediambientals i geològics posa en qüestió els volums d’extracció, al mateix temps que ens ofereix una nova perspectiva de la zona de Lleida, traçant una línia temporal i física entre l’extensa serralada pirenaica i les ciutats construïdes.

Quan i com arriba Gravesa La Panera?

Cèlia del Diego, comissària de La Panera, va convidar-me a fer una exposició ara farà un any. En el meu cas, quan inicio un projecte m’interessa molt treballar al lloc i sobre el lloc on soc. He indagat sobre Lleida perquè som a Lleida.

Parla’m del procés.

Vaig venir a Lleida a passar-hi una setmana, a documentar-me. En aquest procés vaig reunir-me amb urbanistes de la Paeria, professors de geografia i un geòleg. Els vaig fer preguntes sobre projectes de construcció nova i sobre descampats. També vaig preguntar molt sobre materials de construcció i sobre la procedència de la seva extracció. Per exemple, a Lleida hi ha molta argila, antics jaciments de guix, arena, una mica de ferro, alumini i molta grava. Després vaig visitar diverses plantes d’extracció i em vaig decidir per la planta de grava de Sorigué. A partir d’aquí, vaig començar a definir el projecte.

Què té d’interessant la grava?

La grava és un material que porta el riu, en aquest cas el Segre, a través dels afluents del Pirineu; ve de l’alta muntanya i baixa pels sediments. En aquest procés es va picant i reduint de mida, i això és el que extreuen les graveres. Aquest procés d’extracció té lloc a uns quilòmetres del riu. Al mateix temps, la grava és el material que s’utilitza per produir formigó, ciment i asfalt, tots ells materials indispensables per a la construcció de ciutats. En definitiva, penso que és molt interessant el cicle de la geologia que posa en relació els Pirineus amb la ciutat de Lleida a través de la grava.

A Lleida hi ha diverses empreses d’extracció. Per què Sorigué?

A banda de tenir un bon sistema de producció, em vaig decidir per Sorigué perquè és una gravera i perquè són un grup que entenen l’art i la crítica que porta la meva feina. A Lleida potser us semblarà normal tenir una gravera que es dediqui a l’art, però no és gens normal. De fet, hi ha un tema molt curiós de la geologia i els geòlegs, i és que ells estimen la geologia, les pedres i tot el que està relacionat amb la Terra. Per tant, hi ha una passió pel material en si, una fascinació pel que jo faig i que ells també tenen. Però, al mateix temps, la geologia és una ciència dedicada a l’extracció.

Un dels propòsits del teu projecte és arribar a qüestionar els volums d’extracció. Per fer-ho vas demanar a Sorigué que aturessin la planta.

Sí. Vaig parlar amb Sorigué per demanar-los que paressin la pedrera un dia, que no hi hagués extracció, ni neteja de grava ni producció, que es parés tot el procés de maquinària i de circulació del material.

Quant s’arriba a a extreure en un dia?

En un dia es poden extreure entre 4.000 i 12.000 tones de grava, segons les hores d’extracció. Són aproximadament unes 1.000 tones l’hora o uns 600 m.

Aquesta aturada està documentada al vídeo Gravera, exposat a La Panera.

Sí. Vam gravar un vídeo documentant el projecte al novembre, però no durant l’acte inaugural, on també vam aturar-la com a acció. Sorigué ens va deixar un cap de setmana sencer, dos dies de pedrera parada, durant els quals vaig poder contemplar el material al meu aire, sola, sense vigilants. Va ser bonic. La idea del vídeo és mostrar aquest moment de contemplació.

Fins ara hem parlat de Gravera, però a Gravesés juxtaposen dos projectes.

Sí. Gravera és només una part, l’altra és esbrinar de què està feta la serralada dels Pirineus. Aquests projectes s’entrellacen a través de la grava perquè l’origen de la grava és la muntanya.

I com sabem de què està feta la serralada pirenaica?

Aquesta és la part més costosa del projecte i he necessitat l’ajuda de geòlegs. Quan vaig començar, alguns em deien “Això no es pot calcular” o “Això no s’ha calculat mai abans”, com era el cas del volum dels Pirineus. Ho vam fer amb models 3D d’elevació, que són molt exactes. Després hi ha el càlcul de l’interior, que està fet de manera més manual.

Quin és el nexe entre ambdós projectes?

Es podria dir que estic presentant una muntanya com l’origen de la construcció, com un lloc potencial d’extracció de materials per a la construcció de ciutats, i que el volum de pedra que tenen els Pirineus seria el volum de pedra que tenim aquí. És com si presentés l’edifici d’una ciutat abans que es construís.

Ja no sé si estic parlant amb una artista o amb una geòloga. Què és primer, l’impuls artístic o el científic?

Són les ganes d’entendre, de mirar al meu voltant i de preguntar-me: “De què està fet això?”, “Què passarà si es s’enderroca?”, “D’on ve?”, “Quan es va generar, fa 300 o 10.000 milions d’anys?” I, al mateix temps, fer-me preguntes sense sentit o inútils. Quan estic fent un projecte, m’agrada perdre’m, si no és així no em compensa.

Llegint sobre tu per internet m’he trobat amb aquestes paraules: “Em sembla aterridora la manera com ens han ensenyat l’art: produir objectes al taller que viatgen en camió a les sales d’exposicions on s’exposen”. Són teves. Quina és la teva concepció d’art?

Per a mi, l’art és una activitat, intentar entendre els espais i no acceptar les regles del joc. Si em diuen que em posi dins d’un taller, que em tanqui dins d’una caixa i hi treballi i hi visqui o hi faci exposicions, doncs m’hi nego. Vull saber quins són els materials que baixen pel riu, d’on venen, saber de què estan fetes les ciutats. Al mateix temps, quan miro el món al meu voltant, hi ha alguna cosa que em trontolla i que no m’acaba d’encaixar del tot, visions que em fallen i que -sense saber gaire bé com, ni tampoc sense saber ni si m’encaixen- estic intentant donar jo.

¿Algun model de societat o d’extracció alternatius?

No ho sé. Hauria de pensar-hi. Tinc problemes amb la idea que tot l’espai sigui propietat d’algú, que estigui controlat i que s’explori amb ús determinat. No m’encaixa gens el disseny de l’espai, que tot estigui definit. Aquest és un dels instints que més m’han mogut a treballar durant tot aquest temps. Ara bé, si em demanes una alternativa a tot això no te la puc donar, però consumir o produir menys crec que seria un bon principi.