Nous imaginaris i referents del setè art

LleidaGrans cineastes com David Lynch, Gus van Sant o Lars von Trier passaran a la història com alguns dels directors de cinema alternatiu més destacats. Fugint dels patrons narratius establerts a l’època per poder explorar estils propis, els seus films van aconseguir deixar de banda els estàndards de Hollywood, d’ús més comercial, per produir peces molt més íntimes i artístiques. Però encara avui no tothom s’arrisca a trobar la seva pròpia veu i costa conèixer referents femenins tant en la producció cinematogràfica més comercial com en l’alternativa.

La desconeixença al llarg dels anys de cineastes com Maya Deren, una de les principals realitzadores del cinema experimental nord-americà dels anys 40; Shirley Clarke, dels anys 60, o Jane Campion, la directora de la pel·lícula El piano i la segona dona nominada a l’Oscar a la millor direcció l’any 1993 (la primera va ser l’any 1977), ens ha deixat amb una percepció del setè art esbiaixada. De tota manera, noms com Sofia Coppola o Isabel Coixet han donat la volta al món i encara ressonen dins i fora de les nostres pantalles. Així mateix, en una indústria notablement masculina, una nova onada de cineastes catalanes està irrompent amb força a través dels seus imaginaris i defensant la seva manera particular de fer, veure i entendre el cinema.

D’aquesta nova fornada, avui destaquen noms com els de Carla Simón, Neus Ballús, Meritxell Colell o Celia Rico, que el dissabte 19 de juny van participar en una xerrada sobre la nova generació de dones cineastes organitzada pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) a la Sala Alfred Perenya de Lleida.

Mirades femenines

L’activitat, que formava part de l’Any del Premiat 2020, un programa de difusió de l’obra de les persones i entitats guardonades amb el Premi Nacional de Cultura, va servir per analitzar les necessitats de la indústria i també per conèixer de més a prop què senten, com pensen i com executen els seus projectes les noves referents del cinema català.

Durant la jornada, de to més aviat reivindicatiu, es va parlar de la necessitat d’ampliar mirades a través de la participació femenina en el paper de la direcció cinematogràfica, però també en altres àmbits com els de la producció o els de la gestió i programació de festivals. Segons Carla Simón, “els agents comercials i els programadors de cinema espanyol als festivals són fonamentals a l’hora de vendre una pel·lícula”. Així mateix, es va fer èmfasi en la importància de poder dedicar prou temps a tots els processos de producció d’una pel·lícula, sobretot al desenvolupament (previ al rodatge), posant en relleu la part artística de la creació i també la del lideratge, en què, fugint del paradigma del fals control al qual se’ns ha acostumat, van exposar que el dubte s’hauria de poder compartir i col·lectivitzar.

La segona

També es va parlar de la dificultat de trobar finançament i de posar en marxa una segona pel·lícula. “Un cop has tret la teva opera prima, costa fer la següent”, lamenten. Per acabar, van reclamar processos de treball més lents i artesans i van ressaltar el fet de poder establir un diàleg amb els espectadors més pròxim i connectat a la vida.

En conclusió, una jornada encapçalada per una nova generació de dones directores en què es va parlar de la importància de poder dedicar el temps necessari a la producció cinematogràfica, reivindicant l’artesania del procés creatiu. També de la transcendència d’anar incorporant nous imaginaris a partir de noves mirades (femenines) que aportin diversitat en la seva manera d’entendre, viure i organitzar-se en l’art de fer pel·lícules.

‘Alcarràs’, el nou film de Carla Simón

, el nou film de Carla Simón, narra la història d’una família que es troba per fer la seva última collita. Ambientada en la campanya de recollida del préssec, el rodatge es du a terme en diferents indrets del Segrià i està previst que s’acabi a finals de juliol. Així mateix, els protagonistes de la història són persones del territori sense experiència com a actors. Explica Simón que “els que no són professionals disposen d’una veritat molt forta que es transmet a la pantalla aportant un to més realista”, una part indispensable en la seva manera d’entendre el cinema.

Carla Simón és Premi Nacional de Cultura 2020 i una de les directores que han fet possible aquesta nova i imparable onada del cinema català. Representant d’Espanya als premis Oscar, el seu primer llargmetratge, Estiu 1993, va obtenir reconeixements a la Berlinale, al Festival de Màlaga i el Gaudí a millor pel·lícula. L’any 2017 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’Audiovisuals per la seva excel·lència tècnica i artística.