Sòcrates fou condemnat a mort per “corrompre la joventut i inventar-se déus falsos”, la qual cosa, traduïda, ve a ser desemmascarar la corrupció, els interessos creats i la mala fe dels governants i poderosos de l’època: “Tu t’emplenes la boca amb la joventut, però n’ignores les necessitats perquè no t’importa en absolut; l’únic que t’importa és el teu benefici i la teua imatge!” Quan dius això a un polític que remena les cireres, tens mala peça al teler. Així que el filòsof va haver d’empassar-se la cicuta mortal. Avui la Immortalitat encara passeja l’esperit de Sòcrates, i en canvi ningú no es recorda del polític que l’acusà.
Octavi August, emperador de Roma, va desterrar Ovidi, el gran poeta eròtic, sardònic i esmolat com una mala cosa per “un poema i un error”. Malgrat les súpliques i l’esperança que no perdé mai, el perdó no li fou concedit i va morir als confins de l’Imperi, lluny del que va estimar. Però els llibres d’Ovidi encara cremen per il·luminar la foscor de la ignorància (“No et veuràs a plaer si et mires amb els ulls de sempre” és un dels versos que jo porto tatuats al cervell). D’August recordem que era un calçasses i un pobre d’esperit.
La llista de “treballadors de la ment perseguits per bones raons” (Brecht ho diu així) per les clavegueres d’imperis, estats i repúbliques és llarga. Aristòtil, Jesús de Natzaret, Li-Bai, el Dant, Villon, Voltaire, Hugo, Verdaguer, Jara, Nâzim Hikmet... Per anomenar-ne uns pocs. Però en tos els casos la fama dels seus noms crida molt més fort que la infàmia dels seus perseguidors: envejosos, mesquins, curts, hipòcrites, indignes dels càrrecs que ocupen. Hi ha hagut, tanmateix, un cas tan insòlit com insòlita és l’altura d’esperit dels dirigents polítics. Es tracta de la relació entre Juli Cèsar i Catul. Aquest va criticar aquell fins a dir prou. I un dia que van coincidir, el Cèsar, en lloc de fer-lo executar, assegurà a Catul que llegia i admirava els seus versos perquè, posant-li els propis errors al davant dels ulls, li evitava els obstacles que el separaven del seu destí gloriós. Fer-ho fàcil, humiliar-se, sotmetre l’ego va assegurar a Juli Cèsar un camí ben llarg.
Però la ignorància té poc recorregut. Està escrit: el destí, el karma, és implacable. Ningú se’n lliurarà. Els esperits dels que roben la llibertat viuran eternament turmentats per la sang, la femta i el pus que regalimarà del seu record. En canvi, els “perseguits per bones raons” han de renéixer de les cendres com el fènix.
